Projecte II: Disseny editorial


Isabel García Fernández PID_00267222

2. Les tipografies

2.4. Normes bàsiques en tipografia

2.4.4. Atenció a les mides

Com ja hem esmentat, en els anys en els quals la impressió es duia a terme per tipus mòbils hi havia tipografies que van ser elaborades expressament per a les mides en què serien impreses. Actualment passa una cosa semblant, ja que hi ha lletres que han estat creades per a aconseguir una molt bona llegibilitat i a mides grans poden quedar massa pesades i poc elegants, perquè han estat pensades per a funcionar en cossos de text llarg. Hi ha altres lletres que, a mides grans, titulen d’una manera molt estètica. Això és important a l’hora de triar les lletres amb les quals treballarem. Per això, l’ús que donem a cada tipografia en el nostre disseny ha de ser adequat: hem de triar una tipografia amb bona lectura per al cos de text i una tipografia amb personalitat que ens doni joc en les titulacions.

És molt important la relació entre la grandària de la lletra, l’amplada de la columna i l’interlineat. Si un d’aquests valors varia, caldrà adaptar els altres, ja que solen ser proporcionals. Normalment, es diu que una grandària d’entre 8 i 11 punts és la correcta per a una bona llegibilitat, però hem de tenir en compte que la grandària no sol funcionar de la mateixa manera en diferents tipografies i que, en línies més llargues, se sol necessitar més grandària que en línies més curtes. Les tipografies expandides o comprimides tenen pitjor lectura i cansen més, però poden ser efectives en blocs de text petits, com a peus de foto. Està establert que la longitud ideal d’una línia està entorn dels 60 o 65 espais. Un bon dissenyador ha de saber com construir un disseny que faci sentir còmode el lector.

Es diu que el tipògraf anglès John Baskerville (s. XVIII) va ser acusat d’«intentar deixar cecs els lectors», ja que les tipografies amb estil i refinades que havia creat tenien uns traços molt estrets. Tanmateix, Baskerville ho va compensar amb un ull gran en cada lletra, de manera que compensava amb equilibri el traç de la font que porta el seu nom.