4. Tipografia digital

4.3. Fonts per a impressió enfront de fonts per a pantalla

Les fonts per a impressió o desktop fonts —també anomenades fonts d’escriptori— han estat dissenyades per al seu ús en sistemes d’impressió tradicionals sense connexió i plantejades per ser reproduïdes en alta resolució —a partir de 150 punts per polzada (ppp).

Aquest tipus de fonts estan dissenyades per poder instal·lar-se en l’ordinador personal i poder ser usades en aplicacions com Microsoft Word o Adobe Illustrator. Algunes fonts disposen de característiques especials en les seves versions OpenType que donen a l’usuari gran flexibilitat per dissenyar, com els caràcters alternatius o els diferents numerals.

Solen tenir una extensió .otf, .ttf o .ps1, que corresponen als formats OpenType, TrueType o PostScript.

Tipografia Times New Roman, dissenyada el 1932 per Stanley Morison en exclusiva per al diari The Times.
Tipografia Helvetica, dissenyada el 1957 per Max Miedinger i plantejada per a la seva aplicació en cartelleria i imatge corporativa
Tipografia Din 1451, encarregada pel Deutsches Institut für Normung el 1931 i dissenyada exclusivament per aplicar en senyalització i rètols en vials

Les fonts per a pantalla, també anomenades web fonts, són tipografies el disseny de les quals està plantejat en exclusiva per al seu ús en dispositius de baixa resolució —72 punts per polzada (ppp)—, com les pàgines web, els telèfons intel·ligents o tauletes. Aquest tipus de fonts es carreguen mitjançant CSS per la regla @font-face; això fa que el navegador de l’usuari pugui descarregar la web font dels servidors, de les respectives foses digitals i pugui renderitzar correctament els textos per a una bona visualització.

A diferència de les fonts desktop, les tipografies web no es poden instal·lar en el sistema per al seu ús en diferents aplicacions.

Els formats més comuns en aquest tipus de fonts són els següents:

  • WOFF (Web Open Font Format). Desenvolupat durant l’any 2009, conté tipografies OpenType o TrueType amb metadades (grups de dades que descriuen el contingut informatiu d’un objecte) en format comprimit. Creat per Mozilla, Microsoft i Opera Software amb l’objectiu de ser utilitzat exclusivament en web, la seva compressió permet carregar més ràpid i les metadades permeten incloure la informació de les llicències en l’arxiu de fonts.
  • EOT (Embedded Open Type). Aquest format és una mica particular, ja que és un tipus de fitxer propi creat per a Internet Explorer ja que aquest no suporta totes les característiques que ofereix @font-face. Podríem dir que s’ha creat a mida solament per a aquest tipus de navegador. Pel que fa a característiques de dades i compressió, són les mateixes que el format WOFF.
  • SVG (Scalable Vector Graphics). Aquest format de fonts conté atributs similars a les d’un element vectorial, és a dir, són escalables i no perden definició. Així i tot, l’inconvenient més gran del format SVG és la falta d’informació extra de la font per representar mides petites amb qualitat i llegibilitat en la pantalla. Això significa que no és molt aconsellable si es vol treballar en cossos de text petits. Si el projecte en línia és per a usuaris d’iPhone i iPad, les fonts SVG són la millor opció, ja que és l’únic permès per al navegador Safari i el sistema operatiu iOS.