3. Edició de paràgrafs

3.3. Longitud de línies

L’interlineat adequat per a un text depèn tant de la longitud de la línia com del cos de la tipografia i de l’interlineat. Les línies curtes necessiten un interlineat més gran; les línies llargues, un de més curt.

En la composició de textos en general –sobretot si se n’exclouen els peus de les il·lustracions i els titulars–, una bona regla consisteix a evitar que la longitud de línia es fragmenti excessivament i impedeixi la fluïdesa de la lectura, o que la línia sigui massa llarga i això dificulti entendre-la. En qualsevol cas, és important saber detectar quan una longitud de línia és massa llarga o curta.

Llegir línies de text molt llargues cansa els nostres ulls, que necessiten les pauses que ens proporcionen els salts de línia. Al moment de canviar de línia, els ulls obtenen aquesta breu pausa, que és curta, però prou llarga per continuar llegint més temps. Aquest procés s’assembla al d’un motor, que no va a màxima potència tota l’estona per poder continuar funcionant sense sobreescalfar-se.

L’ample ideal d’una línia de text es troba entre els 45 i els 75 caràcters, incloent-hi espais. Qualsevol altra mesura que sobrepassi aquest rang es fa difícil de llegir: massa canvis de línia en línies curtes i massa pocs en línies llargues.

De vegades oblidem que no tot està escrit en castellà, català o anglès. L’idioma d’un text també determinarà el seu aspecte, i especialment l’ample de línia. Per exemple, sabem que el nombre mitjà de caràcters d’una paraula en alemany és molt superior a la mitjana en castellà. Això és així perquè en alemany és molt habitual combinar paraules per formar-ne de noves i, en general, resulten bastant llargues. Això dona com a resultat paràgrafs més irregulars per la dreta. Per contrarestar l’efecte, recomanem tendir cap a la xifra superior del rang orientatiu. És a dir, en aquests casos seria més aconsellable decantar-se cap als 75 caràcters que cap als 45.