3.6. Partició i justificació
En el moment de compondre un bloc de text justificat, les aplicacions de maquetació com InDesign realitzen la rutina següent: en primer lloc, omplen les línies d’esquerra a dreta amb els caràcters successius fins a arribar al final de la columna.
A continuació, si l’última paraula no hi cap, poden tallar-la o no, depenent de si els ho hem indicat i de si les regles de partició de l’idioma amb què estem treballant ho permeten.
Després acomoden els espais perquè la línia arribi exactament fins a l’extrem dret de la columna. En primer lloc, es modifiquen els espais entre paraules i, després, els espais entre lletres, segons els paràmetres indicats a la taula de justificació.
Per poder controlar detalladament totes aquestes accions existeixen apartats específics en les aplicacions digitals que permeten ajustar tant les particions de síl·labes com les separacions de paràgraf.
A InDesign hi ha la configuració de separació per síl·laba, que permet determinar la relació entre un millor espaiat i una menor quantitat de partició de paraules.
El podem trobar a: Finestra > Text i taules > Paràgraf > Opcions > Separació de síl·labes.
Per altra banda, també disposem de les opcions de justificació. Són les especificacions que es donen a un text per determinar els espais màxims, mínims i òptims entre paraules i lletres. Els valors per defecte d’InDesign són 80 %, 100 % i 133 % per a l’espaiat entre paraules i 0 %, 0 % i 0 % per a l’espaiat entre lletres.
El podem trobar a: Finestra > Text i taules > Paràgraf > Opcions > Justificació.
Un bon punt de partida per començar a provar valors és adjudicar 90 %, 100 % i 110 % per a l’espaiat entre paraules i –5 %, 0 % i 5 % per a l’espaiat entre lletres, encara que no hi ha fórmules màgiques per als paràmetres de partició i justificació.
Es necessiten taules diferents en funció de la lletra, del cos i, sobretot, de l’amplada de columna.
