2.1. Què és la família tipogràfica?
Per molt boniques que ens puguin semblar les lletres de manera aïllada (les seves corbes subtils, els seus angles, els seus gruixos, etc.), la tipografia solament té sentit quan les lletres s’uneixen per formar paraules, paràgrafs i columnes de text.
El valor de la tipografia augmenta quan tots els detalls s’ajunten per distingir una font determinada, emfatitzant elements com el ritme o el color.
Una font completa és molt més que les vint-i-sis lletres bàsiques de l’alfabet llatí, els nombres i alguns signes de puntuació, com un signe d’interrogació o un parèntesi. Si volem treballar de manera professional amb la tipografia, cal assegurar-se que sigui la més completa possible.
Anomenem família tipogràfica a un grup de signes alfabètics i no alfabètics que comparteixen les mateixes característiques estructurals i estilístiques. Això fa que les puguem reconèixer dins d’un mateix sistema. En una família tipogràfica podem trobar tots els elements necessaris per poder escriure un text de qualsevol classe o idioma.
La gran majoria de tipografies s’agrupen en una gamma de cossos, estils i sèries diferents que estableixen variacions sobre un mateix tema. Aquesta gamma és més extensa o reduïda segons el disseny de la font tipogràfica, que és decisió del dissenyador de les lletres. Les variacions essencials d’una família tipogràfica són: rodona o romana, cursiva o itàlica, negreta, fina, estreta i ampla.
- Rodona. També anomenada romana, perquè prové de les inscripcions de les lletres capitals o de caixa alta gravades als monuments romans. El concepte rodona fa referència a l’ús de les lletres en minúscula d’estil bàsic.
- Cursiva. Anomenada així perquè prové de l’escriptura cursiva manuscrita emprada al sud d’Europa (a Itàlia, concretament) a partir del segle xv.
- Negreta. Acostuma a tenir les mateixes particularitats formals que el grup de les rodones, però amb un contrast més acusat i una definició de traç més gruixut.
- Fina. Té les mateixes característiques que el grup de les rodones, però amb una definició de traç més fi.
- Estreta. Aquesta denominació es deu a la versió condensada o comprimida de la lletra rodona.
- Ampla. Són les versions expandides o allargades de les versions romanes.
Actualment, i gràcies a l’aparició de les eines digitals aplicades al disseny de fonts, les famílies tipogràfiques han patit una expansió en les variants fins a arribar a límits impensables. Aquesta ampliació d’estils es coneix amb el nom de superfamílies. Així, doncs, han anat apareixent estils intermedis, com la superfina, la seminegra, l’extranegra o la supernegra.
Probablement, el primer dissenyador de lletres a qui es podria atribuir aquest concepte és Adrian Frutiger, amb el disseny de la font Univers, comercialitzada per Deberny & Peignot el 1957, i que constava, inicialment, d’un total de 27 pesos. Frutiger va necessitar una nomenclatura numèrica específica per poder descriure’n les variants de gruix, amplada i inclinació.
