Tipografia


Juan José Pons Tarrazo / Inés Bullich Corcoy PID_00255278

2. Paraules

2.5. Crims tipogràfics

Els crims tipogràfics són males pràctiques en l’ús de la tipografia; coses que hauríem d’evitar fer quan treballem amb lletres per raons tant pràctiques o funcionals com estètiques.

  1. Combinar fonts semblants
  2. Fer servir falses cursives, negretes i versaletes
  3. Abusar de les tipografies de fantasia i script
  4. Distorsionar les lletres
  5. Compondre en vertical
  6. Deixar vídues, òrfenes, rius i partícules soltes
  7. Compondre columnes centrades
  8. Fer canvis d’escala i espaiats arbitraris
  9. Fer línies massa curtes o massa llargues
  10. Descuidar l’ortotipografia

 

  1. Combinar fonts semblants

No és bona idea triar dues lletres romanes en un projecte ni tampoc dues de pal sec. En general, és preferible buscar el contrast i no la semblança entre tipografies. Per exemple, és millor combinar Helvetica amb una romana com Minion o Didot que no pas amb una altra tipografia sense remat, com Gotham.

Figura 65

Figura 65

 

  1. Fer servir falses cursives, negretes i versaletes

Gairebé tot el programari actual dedicat al disseny gràfic i al tractament de textos ofereix la possibilitat de transformar la tipografia que estiguem fent servir en cursiva, negreta o versaleta. Si l’aplicació funciona correctament, buscarà la variant d’estil que tingui aquesta font, però en molts casos la família de tipus serà massa curta perquè es pugui fer l’operació.

Així doncs, per a aconseguir les negretes, el programari pot aplicar a les lletres un contorn gruixut, recreant una densitat semblant a la negreta però amb un efecte rústic, poc refinat. Per a obtenir la cursiva, el programa inclinarà les lletres cap a la dreta al voltant de 12º, però una bona cursiva ha de tenir un dibuix especial i diferent respecte a la rodona. Pel que fa a la versaleta, el programa aplicarà simplement majúscules una mica reduïdes, però una versaleta vertadera ha de tenir un traç del mateix valor que la majúscula.

Figura 66

Figura 66

 

  1. Abusar de les tipografies de fantasia i script

Hi ha infinitat de tipografies de fantasia al nostre abast: sanguinoses, amb forma de trencaclosques, retallades amb tisora, amb efecte de 3D, etc. Existeixen perquè hi ha dissenyadors que les creen i les posen a disposició de tothom a internet, generalment classificades a l’apartat «display» o, simplement, «altres» dels portals de distribució. Però la gran majoria d’aquestes fonts tenen un caràcter excessivament expressiu i molt sovint una baixa llegibilitat, que és justament el criteri que hauríem de prioritzar a l’hora de triar un tipus de lletra.

És cert que la tipografia té una doble funció: lingüística i gràfica, però si exagerem la segona, estarem minimitzant la primera. Quan triem una tipografia, l’objectiu principal és que el missatge textual sigui llegit, i una vegada aconseguida aquesta missió, ja considerarem què ens transmet la seva forma. La tipografia ha de ser el to amb què es pronuncien les paraules, així que no és bona idea fer ús de tipus de fantasia per la mateixa raó que no és aconsellable parlar amb algú a crits o imitant un accent extravagant.

 

Figura 67

Figura 67

 

Figura 68. Les fonts manuscrites o de fantasia no són adequades per a textos llargs, ja que les seves formes complexes i capritxoses fan que siguin difícils de llegir en grandàries de lletra petites. Les fonts amb serif, en canvi, estan dissenyades per a aquest propòsit.

Figura 68. Les fonts manuscrites o de fantasia no són adequades per a textos llargs, ja que les seves formes complexes i capritxoses fan que siguin difícils de llegir en grandàries de lletra petites. Les fonts amb serif, en canvi, estan dissenyades per a aquest propòsit

 

Amb les tipografies script o que imiten escriptures manuals ocorre una cosa semblant perquè a efectes pràctics són una tipologia especial de lletres de fantasia. S’han de fer servir amb moderació –mai per a grans quantitats de text– i sempre vigilant que no comuniquin res que no volem que comuniquin.

En la gran majoria dels casos és preferible fer servir lletres més neutres o, com a mínim, no tan expressives com les de fantasia i intentar aportar valor al projecte nosaltres mateixos. És a dir, en general és millor aplicar un gest propi i controlat a una lletra més aviat continguda que no pas delegar totes les funcions comunicatives a una tipografia cridanera.

 

  1. Distorsionar les lletres

La facilitat d’ús de les eines digitals al nostre abast ens pot fer caure en una hipermanipulació de les lletres a la cerca d’una major expressivitat. Però per tal d’aconseguir que un text tingui un atractiu visual més gran n’hi sol haver prou amb l’escalat proporcional i la composició. És a dir, en la majoria de casos no es fa necessari il·lustrar o dibuixar amb lletres ni distorsionar-les. Cal pensar que les formes de les tipografies han estat dissenyades amb molta cura i és convenient respectar-les. Si la tipografia que hem triat no expressa el que volem comunicar o no s’adapta bé a l’espai que volem cobrir, és recomanable canviar de lletra abans que manipular en excés la que ja tenim.

Figura 69

Figura 69

 

Figura 70. Deformar la tipografia provoca inconsistències en la textura, o gris general del text, i dificulta la llegibilitat.

Figura 70. Deformar la tipografia provoca inconsistències en la textura, o gris general del text, i dificulta la llegibilitat

 

  1. Compondre en vertical

Sabem que les formes de les lletres han evolucionat a partir de la cal·ligrafia, és a dir, a partir dels caràcters que tracem sobre les pàgines. En els idiomes que fan servir l’alfabet llatí això es fa d’esquerra a dreta i de dalt a baix. Tenint-ho en compte, i també que l’objectiu principal de la tipografia és transmetre la informació amb la menor quantitat d’entrebancs possible, podem concloure que la composició en vertical és un gest antinatural.

A més de dificultar enormement la lectura, la composició en vertical ofereix uns resultats estètics bastant pobres en la majoria dels casos a causa de les diferents amplàries de les lletres.

Figura 71

Figura 71

 

  1. Deixar vídues, òrfenes, rius i partícules soltes

Per estètica, no hem de permetre que en els nostres textos apareguin vídues, òrfenes, rius ni partícules soltes a final de línia.

Una vídua és una línia de text que, sent el final d’un paràgraf, apareix la primera en una columna. Una òrfena és la línia que apareix al final d’una columna però, en realitat, és el començament d’un paràgraf que continua en la columna següent. Els camins o rius tipogràfics són espais en blanc entre paraules que es repeteixen sovint al llarg d’un text justificat i que trenquen dramàticament el color tipogràfic de la columna. Parlem de partícules soltes quan es queden paraules molt curtes al final de les línies en paràgrafs sense justificar.

Figura 72. Exemple de línia òrfena (primera columna) i vídua (tercera columna)

Figura 72. Exemple de línia òrfena (primera columna) i vídua (tercera columna)

 

Figura 73. Rius tipogràfics

Figura 73. Rius tipogràfics

 

Figura 74. Partícules soltes a final de línia i paraula solta a final de paràgraf

Figura 74. Partícules soltes a final de línia i paraula solta a final de paràgraf

 

Més informació: «Estètica tipogràfica»

 

  1. Compondre columnes centrades

No és aconsellable compondre columnes de text centrades si la resta d’elements de la pàgina no se situaran també seguint l’eix del mig. La composició centrada aporta al disseny un caràcter clàssic, autoritari i solemne, mentre que una composició amb alineació a bandera resulta més dinàmica, moderna i flexible.

Podem fer servir columnes centrades per a titulars o paràgrafs curts, però ens cansarem de llegir grans quantitats de text disposat d’aquesta manera perquè a l’ull li costarà localitzar el començament de cada línia.

Figura 75

Figura 75

 

  1. Fer canvis d’escala i espaiats arbitraris

En disseny generem contrast i jerarquia mitjançant la combinació d’escales entre els elements de la pàgina (blocs de text, imatges, titulars, etc.). Els canvis de grandària generen dinamisme i profunditat i, a la vegada, expressen diferents nivells d’importància.

Per això es fa necessari ajustar amb deteniment i decisió les proporcions i els espais entre els elements tipogràfics perquè les composicions no semblin arbitràries i confuses.

Figura 76

Figura 76

 

  1. Fer línies massa curtes o massa llargues

En disseny no hi ha fórmules miraculoses que puguem aplicar sistemàticament perquè tots els paràmetres de maquetació estan interrelacionats. No obstant això, es pot afirmar que un text és més còmode de llegir si té entre 35 i 75 espais per línia (incloent-hi caràcters, puntuació i espais en blanc). Les columnes amb menys de 35 espais per línia ens obligaran a interrompre la lectura amb freqüència, i les de més de 75 ens faran difícil tornar al començament de la línia següent.

Més informació: «Longitud de línia o amplada de columna»

Figura 77

Figura 77

 

  1. Descuidar l’ortotipografia

L’ortotipografia és el conjunt de normes i convencions pròpies de l’edició de textos. És un camp que es troba a mig camí entre l’ortografia i la tipografia, de manera que és diferent en cada llengua. És responsabilitat dels dissenyadors saber quin és l’ús correcte dels caràcters que fan servir; com a mínim, les normes més bàsiques de funcionament.

Per exemple, cal saber que en castellà es fan servir dos signes d’interrogació: un davant de la frase i un altre al final. Això no ocorre en altres llengües com l’anglès, el català o el francès.

Més informació: «Ortotipografia»

 

Figura 78

Figura 78