3. Textos
3.10. Estructura de la pàgina
Una de les primeres decisions en un projecte gràfic és la grandària i la forma de la pàgina, és a dir, la proporció, encara que les limitacions pràctiques, especialment l’estalvi del paper, solen limitar les opcions. Qualsevol material que s’hagi d’adaptar a fotocopiadores o impressores haurà de tenir un format adaptat al sistema DIN. La impressió de llibres permet més llibertat en la tria del format de pàgina, però també s’ha de tenir en compte l’estalvi de paper i els formats de les màquines d’impressió.
En els projectes editorials s’ha de treballar sempre en dobles pàgines, tal com es veuria el disseny final. La pàgina esquerra sempre serà la parell i la dreta, la imparell, ja que una publicació comença sempre amb una pàgina solta (pàgina 1) i continua amb una doble.
L’estructura de pàgina bàsica és la pauta; defineix els marges i les columnes de la pàgina i determina, d’aquesta manera, la disposició i les dimensions de la taca. És essencial tenir en compte que els blancs de la pàgina són tan importants com la taca.
Els marges regulen el pes visual de la taca tipogràfica en la pàgina i tenen la finalitat d’evitar que els seus elements es perdin amb el guillotinat o amb l’enquadernació, així com d’assegurar una bona llegibilitat del text. Igualment, han de tenir l’espai suficient per a manipular amb comoditat la pàgina.
En la figura 108 es mostren els noms que reben els marges de la pàgina en llenguatge tècnic:
La maquetació en columnes ajuda a mantenir una longitud de línia manejable i permet que l’espai blanc de la pàgina no es limiti als marges. És important la relació dinàmica entre el format de la pàgina, l’interlineat i l’amplada de columna. De la mateixa manera que per a decidir l’amplada de columna correcta és essencial considerar el cos de la tipografia i l’interlineat.
El corondell cec és la separació entre columnes i ve determinat per la relació entre el cos de la tipografia, l’interlineat i l’amplada de columna. La seva finalitat és indicar al lector que ha de saltar a la línia següent evitant que continuï la lectura en la línia de la columna contigua. Per tant, l’amplada del corondell cec haurà de ser més gran que l’espai entre paraules.
La retícula és una estructura subjacent que permet organitzar i situar els diferents elements. S’aplica especialment en documents de diverses pàgines per a agilitar la maquetació i garantir la coherència visual entre les pàgines. No obstant això, per a dur a terme qualsevol disseny, sigui d’un llibre, un fullet, un cartell, un envàs, un lloc web o una marca, caldrà treballar amb una retícula.
Per a construir la retícula és necessari conèixer bé el contingut i fer previsió de possibles problemes (per exemple, titulars molt llargs). És important que la retícula, malgrat que és una guia, mai no s’imposi als elements que s’hi maqueten. La seva finalitat és proporcionar una unitat visual sense perdre vitalitat en la composició. Normalment una mateixa retícula ofereix multitud de solucions per a maquetar una pàgina, però, fins i tot així, és recomanable trencar-la en alguns casos.
La retícula divideix una superfície en camps, a manera de reixeta, que poden tenir les mateixes dimensions o variar, encara que generalment són proporcionals entre ells. L’altura dels camps correspon a un nombre determinat de línies de text i la seva amplària correspon a l’amplada de la columna més estreta. Es pot compondre el text en amplades de columnes diferents unint un o diversos camps.
Hi ha diferents sistemes reticulars
- Retícula de manuscrit: és l’estructura més senzilla, defineix els marges i una columna. Se sol fer servir en llibres de novel·la en els quals el format i el cos de la tipografia permeten una composició de columna única.
- Retícula de columnes: ofereix bastant flexibilitat i versatilitat, atès que la divisió en columnes permet situar-hi diferents tipus de contingut (text, titulars, imatges, peus de foto, etc.). En funció del tipus de contingut, el mitjà i la finalitat del projecte serà convenient un nombre de columnes més gran o més petit.
- Retícula modular: com el seu mateix nom indica, està composta per mòduls de la mateixa grandària. Encara que, en certa manera, és una modalitat bastant més complexa, aporta una maquetació més fàcil i flexible per a estructurar els continguts. Ofereix possibilitats il·limitades i és molt adequada en formats de pàgina complexos, com ara revistes o diaris.
- Retícula jeràrquica: la seva estructura es construeix sobre la base d’una organització que s’adapta a la rellevància i funcionalitat d’una diversitat de continguts més gran. Un exemple de formats que utilitzen aquesta estructura són els projectes de pàgines web.
Josef Müller-Brockmann, dissenyador gràfic i professor universitari d’origen suís, va caracteritzar el seu treball per la senzillesa, la lògica compositiva i l’ús de la retícula. Va escriure Sistemas de retículas, una obra clàssica de referència sobre el disseny i la composició rigorosa i sistematitzada en qualsevol de les seves formes.
«El sistema de retícula és una ajuda, no una garantia. Permet un nombre d’usos possibles i cada dissenyador pot buscar una solució adequada al seu estil personal. Però cal aprendre a utilitzar la retícula, aquest és un art que requereix pràctica» (Josef Müller-Brockmann, 1914-1996).
Conclusions
Una de les primeres decisions en un projecte gràfic és la grandària i la forma de la pàgina, és a dir, la proporció.
L’estructura de pàgina bàsica és la pauta; defineix els marges i les columnes de la pàgina i determina, d’aquesta manera, la disposició i les dimensions de la taca. És essencial tenir en compte que els blancs de la pàgina són tan importants com la taca.
És important la relació dinàmica entre el format de la pàgina, l’interlineat i l’amplada de columna.
La retícula és una estructura subjacent que permet organitzar i situar els diferents elements. La retícula divideix una superfície en camps, a manera de reixeta, que poden tenir les mateixes dimensions o variar, encara que generalment són proporcionals entre ells.