1. Lletres
1.11. Tipografia per a internet
Històricament, els navegadors han hagut de carregar les fonts disponibles en el sistema operatiu de l’usuari per tal de mostrar el text a les pàgines. Això deixava una paleta tipogràfica bastant limitada als dissenyadors de webs, consistent en una llista curta de lletres més o menys universals, com hem vist abans.
Durant els primers anys d’internet no hi havia la possibilitat de controlar ni triar la tipografia per a una pàgina web, però l’any 1995 es va incloure l’etiqueta <font> en el llenguatge HTML. A partir d’aquest moment ja es va poder determinar la font triada i una llista de possibles substitutes, anomenada font stack. Les font stacks segures inclouen una tipografia instal·lada per omissió en Windows, Mac i Linux i l’últim element de la cadena fa referència a una família estilística perquè el navegador triï una font el més semblant possible, en el cas de no trobar les anteriors. Per exemple:
font-family: «URW Bookman L», «Georgia», «Times New Roman», serif;
Així doncs, en aquell temps, els dissenyadors que volien fer servir altres tipografies no presents en els sistemes més comuns havien de convertir el text compost en una imatge.
L’any 1998 es va llançar CSS2, que incloïa una regla per a instal·lar una font en el servidor i que es pogués baixar com ho fa un vídeo o una fotografia (@font-face), però el seu ús no es va estandarditzar pels problemes que plantejava amb les llicències de la majoria de distribuïdores. Anys després es van llançar els primers formats tipogràfics especialment dissenyats per al web (trueDoc i EOT), però tampoc es van implantar.
El format finalment triat pel W3C (World Wide Web Consortium) i que està en procés de convertir-se en estàndard és el WOFF (Web Open Font Format). Bàsicament es tracta d’una font amb els mateixos continguts que una OpenType però comprimida per a web i amb un encapçalament que indica que no es pot instal·lar de manera permanent. L’objectiu del format WOFF, que té el vistiplau de la indústria, és permetre la distribució de tipografies d’un servidor a un client en una xarxa, de manera que sigui universalment acceptada pels navegadors.
Hi ha dues alternatives interessants a aquest sistema: la subscripció a un servei extern (com Adobe Typekit) i el servei gratuït Google Fonts, que amplia el seu catàleg cada dia sense cost per a l’usuari final i que ja suposa una forta amenaça per als distribuïdors tradicionals de tipografies.
Conclusions
Durant els primers anys d’internet no hi havia la possibilitat de controlar ni triar la tipografia per a una pàgina web, però l’any 1995 es va incloure l’etiqueta <font> en el llenguatge HTML. A partir d’aquest moment ja es va poder determinar la font triada i una llista de possibles substitutes, anomenada font stack.
El format finalment triat pel W3C (World Wide Web Consortium) i que està en procés de convertir-se en estàndard és el WOFF (Web Open Font Format). Bàsicament es tracta d’una font amb els mateixos continguts que una OpenType però comprimida per a web i amb un encapçalament que indica que no es pot instal·lar de manera permanent.