Tipografia

1.9. Tipografia digital

Una definició molt completa de font digital és la que proposa el professor Daniel Rodríguez-Valero al seu llibre Manual de tipografía digital (Campgràfic, 2016):

L’origen de les tipografies electròniques es remunta al 1965, moment en què s’introdueix el tub de rajos catòdics com a font d’il·luminació i l’escalat de les lletres passa de ser òptic a electrònic. Aquest sistema, que no servia per a la integració d’imatge i text, va quedar obsolet aviat perquè no permetia veure en pantalla el que sortiria per la impressora o la filmadora.

L’any 1985 va suposar una revolució en el món gràfic i tipogràfic en aparèixer, gairebé simultàniament, el llenguatge PostScript d’Adobe, l’ordinador personal amb interfície gràfica Macintosh, la impressora LaserWriter d’Apple i l’aplicació PageMaker d’Aldus. Aquest fet marcaria el començament del que anomenem autoedició, també coneguda com edició electrònica o edició d’escriptori, consistent en la utilització conjunta d’un ordinador personal, un programa, un llenguatge i una impressora.

PostScript és un llenguatge de descripció de pàgina per a la creació de gràfics vectorials en autoedició. Està dissenyat per a transportar qualsevol tipus d’informació gràfica a un dispositiu de sortida, ja que tracta el text, els gràfics vectorials i les imatges fotogràfiques com a dades del mateix tipus. Dit d’una altra manera, PostScript és la tecnologia que permet que tot el programari que intervé en el procés d’autoedició parli el mateix llenguatge i s’arribi a entendre. La clau del seu èxit radica en el fet que no va ser ideat per a un tipus concret d’ordinador o impressora, sinó que és universal i independent del maquinari.

Malgrat que les primeres tipografies digitals eren bitmap, és a dir, matrius de píxels o imatges ràster, les fonts actuals són totes vectorials. Avui dia en el mercat conviuen els següents formats de fonts digitals:

• PostScript Type 1 (Adobe). Aquesta suposa la primera tecnologia tipogràfica vectorial i descriu els caràcters com un contorn matemàtic abstracte per mitjà de corbes Bézier cúbiques. Les fonts PostScript de tipus 1 estan formades per dos arxius relacionats, un de dedicat a la visualització en pantalla i l’altre, a la impressió. La introducció del format Type 1 va incloure com a novetat la possibilitat de representar els tipus a qualsevol grandària.
• TrueType (Apple). A finals de la dècada de 1980, i davant el predomini tipogràfic d’Adobe, Apple presenta el format TrueType, que, a diferència del PostScript, fa servir una única descripció per a la visualització en pantalla i per a la impressió. Posteriorment Apple va concedir la llicència d’aquesta tecnologia a Microsoft, i això va fer que es convertís en l’opció més habitual en els ordinadors personals de les plataformes Mac i PC arreu del món. A la dècada de 1990, TrueType es va convertir en l’estàndard de la indústria multimèdia, mentre que les tipus 1 es van seguir fent servir principalment en la indústria gràfica.
• OpenType (Adobe i Microsoft). Nascut a finals de la dècada de 1990 i consolidat alguns anys després, OpenType suposa el primer format multiplataforma real i el que va acabar amb les anomenades font wars (‘guerres tipogràfiques’). Aquest nou format disposa d’una arquitectura autocontinguda (un únic arxiu per cada font), una rasterització PostScript òptima i és admès per tots els sistemes operatius actuals sense necessitat de programari addicional, cosa que simplifica enormement la gestió de les fonts. OpenType es basa en la codificació internacional Unicode, que assigna 2 bytes per caràcter, fet que permet tenir més de 65.000 glifs per font (les tecnologies PS1 i TrueType estaven restringides a 256 glifs). Aquesta característica fa que les fonts OTF (OpenType Font) ampliïn l’anterior ventall convencional de caràcters alfanumèrics i siguin capaços de representar en una mateixa font un gran nombre de signes especials: versaletes, nombres de caixa baixa, lligadures, lletres decoratives alternatives, caràcters no llatins, fraccions, ornaments, etc. Les fonts OpenType també admeten les funcions tipogràfiques intel·ligents dels programes de maquetació moderns, com la substitució automàtica de caràcters per lligadures o la tria automàtica d’una variant per a text corregut o display en funció de si estem maquetant una caixa de text a 8 o a 72 punts.

• Variables OpenType (Google, Apple, Microsoft i Adobe). Vegeu apartat 1.6.1.

Conclusions

L’any 1985 va suposar una revolució en el món gràfic i tipogràfic en aparèixer, gairebé simultàniament, el llenguatge PostScript d’Adobe, l’ordinador personal amb interfície gràfica Macintosh, la impressora LaserWriter d’Apple i l’aplicació PageMaker d’Aldus. Aquest fet marcaria el començament del que anomenem autoedició.

PostScript és la tecnologia que permet que tot el programari que intervé en el procés d’autoedició parli el mateix llenguatge i s’arribi a entendre.

Actualment en el mercat conviuen les PostScript Type 1, TrueType i OpenType.