Tipografia


Juan José Pons Tarrazo / Inés Bullich Corcoy PID_00255278

1. Lletres

1.5. Breu història de la tipografia

Anomenem protoescriptura a les primeres manifestacions gràfiques de la humanitat, que es consideren el precedent necessari per a la posterior aparició de l’alfabet. Estem parlant de signes en el fang, incisions sobre os o fusta, pintures sobre roques, etc. Aquestes imatges ja transmetien missatges i van sorgir a principis del tercer mil·lenni abans de Crist. Amb el temps, l’escriptura ha anat evolucionant en diferents fases: dibuixos, signes pictòrics, pictogrames, ideogrames (signes conceptuals) i jeroglífics.

Tot i que les primeres representacions de nombres i signes comptables daten de voltants del 30000 aC, es pot considerar que la primera escriptura és la cuneïforme sumèria (aprox. 3000 aC), que ha arribat a nosaltres en forma de lleis, contractes i comunicacions socials. Aquestes representacions gràfiques van anar evolucionant cap a petits codis de representació, entrant en un procés d’esquematització, fonetització i codificació bàsica i donant lloc a l’ideograma, un signe conceptual que és a mig camí entre l’escriptura referencial i formes pròpies amb finalitats lingüístiques. Per exemple, el dibuix esquematitzat d’un sol ja no significa l’objecte representat, sinó també llum, poder, Déu, etc.

Figura 6. Evolució de l’ideograma «cap» del 3000 al 1000 aC

Figura 6. Evolució de l’ideograma «cap» del 3000 al 1000 aC

Font: Samuel Noah Kramer. History Begins at Sumer. Thirty Nine Firsts In Recorded History

 

El primer alfabet conegut, del qual prové el nostre alfabet llatí, fou l’alifat fenici (voltants del 1200 aC), i el seu desenvolupament va estar basat en el sistema egipci de jeroglífics. Com a conseqüència directa de l’alifat fenici sorgirà la versió grega de l’alfabet amb algunes adaptacions pròpies de les seves necessitats fonètiques, i posteriorment, per adopció d’aquest, apareixerà l’alfabet llatí. Els grecs van prendre vint-i-dues consonants fonètiques fenícies i els afegiren les vocals, cosa que generà un alfabet que ha donat forma a molts sistemes d’escriptura occidentals.

L’escriptura lapidària romana, també coneguda com monumental o capital, exigia una realització formal més cuidada a causa de la naturalesa perdurable del material (habitualment marbre) i de la finalitat solemne dels missatges. Amb l’escriptura lapidària romana, cada caràcter de l’alfabet passa per un procés de redibuixat basat en les formes simples del quadrat, el cercle i el triangle, tot seguint unes rigoroses lleis de proporcionalitat. Les formes d’aquesta Capitalis Monumentalis formen encara avui la base de les lletres majúscules que emprem en el nostre alfabet llatí.

Figura 7. Inscripció en lletra capital romana a la base de la columna de Trajà a Roma. Any 113 aC

Figura 7. Inscripció en lletra capital romana a la base de la columna de Trajà a Roma. Any 113 aC

 

Paral·lelament a l’escriptura epigràfica romana, de gran complexitat formal i tècnica, existien versions cal·ligràfiques de l’alfabet: la capital quadrada, la capital rústica i la cursiva romana (segles iix). Basades en els moviments naturals del braç i de la mà –el ductus–, permetien més rapidesa en l’execució i cobrien necessitats de comunicació no tan solemnes (escrits administratius, comercials, literaris, etc.).

Figura 8. Espècimen de capital rústica

Figura 8. Espècimen de capital rústica

 

Les escriptures uncial i semiuncial (segles ivv), en el seu conjunt, intenten conservar la proporcionalitat de la capital romana però aportant una reinterpretació de l’estructura i dels elements dels caràcters cap a les formes corbes. Modulació i inclinació, els valors típicament cal·ligràfics d’aquests models, passen a un primer pla i permeten textos d’una gran bellesa formal i un major nombre de caràcters per línia i pàgina.

Les lletres minúscules o de caixa baixa del nostre alfabet llatí provenen de la minúscula carolina (any 800 aprox.), que arriba a ser el tipus de lletra per a correspondència en temps de Carlemany, que es podia escriure i llegir ràpidament. L’emperador era conscient del valor del text com a potent difusor d’idees i com a instrument de governabilitat, així que va propiciar el redibuixat de l’alfabet i va imposar la claredat en la seva lectura i la senzillesa en el traçat, després de la fragmentació territorial conseqüència de l’esfondrament de l’Imperi romà.

Figura 9. Espècimen de minúscula carolina

Figura 9. Espècimen de minúscula carolina

 

De la minúscula carolina se’n derivaran dues branques: la gòtica, una escriptura condensada i de ràpida execució procedent del nord d’Europa, i la humanística, més utilitzada en el món cultural italià i que recull les formes de la carolina amb trets més oberts i caràcters lleugerament més estructurats.

Al voltant del 1440, Johannes Gutenberg inventa la fosa de tipus mòbils amb la intenció d’accelerar el llarg procés que suposava la producció manuscrita d’un llibre en aquell moment, que podia prolongar-se mesos o anys. Malgrat l’aparició d’aquesta invenció revolucionària, durant molt de temps els textos impresos van seguir imitant les formes i les normes de composició dels textos escrits, que seguiran sent considerats els textos per excel·lència. La producció més important d’aquest període és la Bíblia de Gutenberg o «Bíblia de les 42 línies» (1452-1454), escrita en llatí i composta en escriptura gòtica de textura.

Figura 10. Primera pàgina del primer volum de la Bíblia de Gutenberg: epístola de Sant Jeroni

Figura 10. Primera pàgina del primer volum de la Bíblia de Gutenberg: epístola de Sant Jeroni

 

A partir del segle xv, els humanistes del Renaixement van decidir tornar als models dels antics grecs i romans, i amb això van començar a afrontar els textos clàssics amb una altra actitud, cosa que convertirà l’edició de llibres en un camp d’experimentació de les noves idees. Això farà que les fonts tornin a les seves formes antigues i que incorporin per primer cop lletres majúscules (capital romana) i, a la vegada, minúscules (escriptura humanística). El cànon formal del nostre alfabet llatí actual es basa en aquests dos alfabets fonamentalment diferents, la unió dels quals derivarà en una nova tipologia anomenada romana.

Un dels noms més importants d’aquesta època és Aldo Manuzio, editor venecià que encarrega la fosa de nombroses famílies, entre les quals destaca la Bembo. Aquesta tipografia té una importància sense precedents per l’esforç conceptual que va suposar la síntesi formal feta entre les capitals romanes i l’escriptura de tradició humanística. Una altra gran aportació de Manuzio va ser el disseny i fosa de les primeres cursives, també anomenades aldines o itàliques.

Figura 11. Mostra dels caràcters de Bembo d’Aldo Manuzio (1495)

Figura 11. Mostra dels caràcters de Bembo d’Aldo Manuzio (1495)

 

Durant els segles posteriors a la invenció de la tipografia (xvi i xvii) no es produiran canvis profunds en el camp de les famílies de tipus, però es tendeix al perfeccionament i es produeix una mesurada evolució de les formes. Una de les fonts romanes antigues més destacades és la Garamond (1540), del tipògraf francès Claude Garamond. En els seus tipus es percep el control del gruix, una lleu modulació dels traços i la cerca d’un equilibri més gran entre majúscules i minúscules, així com entre la versió rodona i la cursiva.

Les lletres romanes de transició van suposar el pont entre les antigues i les modernes. Al llarg dels segles xvi i xvii es duu a terme una progressiva evolució de les formes i es generen uns caràcters curosament estructurats on res queda a l’atzar. Això va donar peu a l’aparició de famílies molt ben construïdes i amb una coherència formal notable, però encara s’hi podien apreciar característiques pròpies de la tradició manual.

El segle xviii va veure l’aparició de les fonts modernes, amb la racionalització dels elements estructurals de les tipografies, que ja presenten un marcat contrast, un ritme gràfic (blanc-negre) i una modulació axial vertical. Les famílies d’aquest període, clarament influenciades pel gravat en coure, són considerades les primeres a idear-se i manipular-se des d’un punt de vista purament tipogràfic, de manera que desapareix el rastre de l’escriptura cal·ligràfica. Entre els més actius en el desenvolupament d’aquestes fonts trobem la família d’impressors Didot i l’italià Giambattista Bodoni. La tendència cap a l’homogeneïtzació d’aquest període va produir l’aparició del sistema de normalització de les mesures tipogràfiques.

La industrialització de principis del segle xix va generar unes necessitats de comunicació pròpies, entre les quals es trobava la publicitat, el cartellisme i les publicacions periòdiques. Per tal de satisfer la curiositat del lector de notícies i fullets, les formes se sintetitzen per a cercar un impacte més gran en el lector. Sorgeixen així les primeres tipografies egípcies, també anomenades slab-serif o de remat quadrat, i les primeres sense remat o de pal sec, també anomenades grotesques per la percepció que en tenia el sector tipogràfic més tradicional. L’aparició de noves tècniques en el camp de la impressió a color i l’experimentació fotogràfica va propiciar uns tractaments tipogràfics que potenciaven la integració del text i la imatge.

Figura 12. Pangrama compost amb Clarendon (1845), una de les tipografies slab-serif més conegudes

Figura 12. Pangrama compost amb Clarendon (1845), una de les tipografies slab-serif més conegudes

 

La primera meitat del segle xx es va caracteritzar per l’enfrontament entre la recuperació dels antics models tipogràfics i la cerca de noves formes d’expressió gràfica que trenquessin la tradicional simetria de la pàgina impresa. Les fonts sense serif van gaudir d’un renaixement, amb aportacions tan importants per a la història de les lletres com la Gill Sans (1916) d’Eric Gill, la Futura (1932) de Paul Renner, la Univers (1957) d’Adrian Frutiger i la conegudíssima Helvetica (1959) de Max Miedinger.

El 1970 començaria una nova era de la tipografia amb l’aparició del sistema de composició optomecànic (fotocomposició), que provocaria, en molt poc temps, la desaparició de la composició amb tipus de plom que s’havia anat fent servir els darrers cinc-cents anys. Els principis asèptics i modulars que regien la producció de tipografies d’aquesta època, juntament amb l’aparició de les noves tècniques fotogràfiques i òptiques, va donar lloc a la creació de famílies molt variades en amplària, expandides i condensades i en el gruix del traç, tant per a versions rodones com per a cursives.

El text avui dia ja ha abandonat els seus vehicles tradicionals i ha conquerit l’espai virtual. Ha deixat de ser analògic per a ser fonamentalment digital. L’eclosió de l’autoedició en la dècada de 1980 ha permès al dissenyador compondre tipogràficament un projecte sense haver de recórrer a proveïdors externs. El text ja es pot reproduir a voluntat i ha estat desmaterialitzat, de manera que amb facilitat es poden crear fonts pròpies, modificar les existents i, òbviament, fer servir les generades per altres. Les fonts s’han fet populars de sobte, i això ha provocat nous reptes i tecnologies com el llenguatge PostScript o les fonts adaptades a píxel per a la seva lectura en pantalla.

 

Conclusions

L’evolució de la tipografia al llarg dels temps està íntimament relacionada amb el desenvolupament social de la humanitat. Les formes de les lletres produïdes des dels inicis de l’escriptura fins als nostres dies reflecteixen els assoliments arquitectònics, tècnics i culturals relacionats amb el pensament humà d’una era concreta i ens parlen també dels utensilis i materials d’escriptura emprats en els distints períodes.