3.3. Teoria sobre les relacions cromàtiques
Durant segles, els artistes han buscat els paràmetres en què situar les grans variacions entre els colors i les seves mescles —i com es relacionen visualment entre elles—, per poder estructurar aquests coneixements i definir-ne un marc semàntic, necessari per construir una teoria del color sòlida i un model cromàtic estable.
Ja des dels temps prehistòrics les tribus van intentar desenvolupar teories al voltant de l’observació del color amb l’objectiu d’entendre el món que els envoltava. Repassarem, doncs, al llarg de la història algunes de les teories més representatives sobre les relacions cromàtiques. Inicialment, basades en l’observació del color a ull nu, trobem la figura d’Aristòtil (Aristòtil 384 a. C-322 a. C), que va afirmar que els colors tenien un origen comú, fruit de les mescles entre les forces de la llum solar i la llum del foc, de l’aire i de l’aigua. Va reconèixer, també, que l’obscuritat és l’absència de llum, i sota aquest mateix criteri, que totes les variacions de colors eren el resultat de mescles d’obscuritat i llum. Aquestes teories van ser vigents molts segles després de la seva època, fins al Renaixement, quan Leonardo da Vinci (1452-1519) va destacar. La gran aportació de l’artista toscà és la incorporació del blanc i el negre com a colors —que no s’hi consideraven—; els dona el valor de colors simples i els ordena en una gradació de qualitats lumíniques amb el blanc en un extrem, seguit del groc, el verd, el blau, el vermell i, per acabar, el negre.
El que va observar da Vinci més tard es coneixeria com a contrast simultani, i demostrava que les tonalitats entre complementaris s’identificaven recíprocament; aquests colors es perceben de manera més definida i nítida si s’exposen al costat del seu contrari directe —groc pàl·lid contra vermell,…— per sobre de qualsevol altre que li sigui més proper. Leonardo també va fer valdre el fet dels efectes òptics de les combinacions cromàtiques, així com el gran valor del concepte de la perspectiva atmosfèrica i les ombres. Aquesta observació de les ombres el portarà a treballar molt refinadament el valor dels colors, els clarobscurs i la qualitat etèriaque tenen, coneguda com a Sfumato, representada en el retrat, les mans i el fons del famós quadre de Mona Lisa.
En contrast amb aquestes teories cromàtiques que van al voltant de l’observació del color, el físic britànic Sir Isaac Newton (1642-1727) va enfocar l’estudi de la teoria del color —en un laboratori— a les propietats de la llum. Va demostrar que totes les tonalitats espectrals es troben presents en la llum blanca i les combinacions entre aquests colors. Per fer-ho accessible i didàctic, va dissenyar el primer cercle cromàtic.
Newton no va ser capaç d’obtenir el blanc de la barreja dels tres colors primaris llum. Moses Harris (1730-1785), gravador anglès, inspirat per un impressor francès, J.C. Le Blon (1667-1741), que va descobrir al 1731 que tots els tons es podien sintetitzar en tres colors únics (vermell, groc i blau), va treballar amb colors pigment i va definir el primer model de colors primaris. A partir d’aquests tres, Harris va definir els colors secundaris: taronja, lila i verd, i així fins a trobar 18 tonalitats ajustades òpticament a partir de la dilució amb blanc o la superposició del negre.
Goethe (1749-1832) va recuperar la tradició d’Aristòtil i da Vinci, desmarcant-se de les teories de Newton (1643-1727) sobre la física de la llum, i es va fixar en el fenomen visual que tenia lloc en l’ull. Amb els seus estudis, va introduir el concepte de les «ombres acolorides». Per exemple, parlava de com la llum del sol del migdia, molt intensa, fa unes ombres negres o grises, i que en altres circumstàncies aquestes ombres seran del color complementari de la tonalitat que tingui la llum del sol. Podem veure el resultat d’aquestes teories en les obres pictòriques dels impressionistes i postimpressionistes a l’hora de representar les ombres.
Philipp Otto Runge (1777-1810), contemporani de Goethe, va publicar el primer intent de representació d’un model cromàtic en tres dimensions. Però no va ser fins cent cinquanta anys més tard que Johannes Itten, un mestre del color suís va adaptar el mateix model considerant-lo una gran obra. Aquest va desplegar l’esfera tridimensional formant una estrella de dotze puntes amb el blanc en l’interior.
A principis de segle xix, Michel-Eugène Chevreul (1786-1889) publicarà Els principis de l’harmonia i el contrast dels colors, un treball molt elaborat en què destaca l’explicació de quines són les lleis que governen els efectes visuals recíprocs dels colors —que ja havia observat da Vinci— i que etiqueta com a contrast simultani, el contrast successiu i les barreges cromàtiques òptiques.
Ogden Rood (1831-1902), va ser un autor nord-americà important per la identificació de les tres variants principals que determinen les diferències entre els colors: matís (to), lluminositat (valor) i puresa (saturació). El gran valor d’aquest autor va ser posar en relleu aquestes sensacions visuals, però seria Albert Henry Munsell (1858-1918) qui li donaria una formulació matemàticament lògica i objectiva que permetria normativitzar les especificacions precises que defineixen «cada» color. La seva obra s’anomena Color Notation. Els tres identificadors per a aquesta categorització numèrica eren to, valor i croma (saturació).
El darrer per concloure aquest apartat és Vilhelms Ostwald (1853-1932), que, a principis del segle xx, va guanyar el Premi Nobel de Química. El model cromàtic que presenta es defineix per un perfil de pensament molt científic. Ell va quantificar les variacions cromàtiques en intervals de blanc i negre a partir d’una progressió geomètrica que contrastava amb la que s’havia fet servir fins al moment (aritmètica) i en una anàlisi de la llum que aparentment era reflectida o absorbida per una superfície. L’addició de negre i blanc representa un procés diferent del de Munsell, que agrisava els tons a partir de la barreja amb els seus complementaris i serà un concepte clau en el desenvolupament del procés d’impressió per a models subtractius de mescla cromàtica amb els que treballem en l’actualitat.