3. Cercle cromàtic

3.2. Combinacions cromàtiques

3.2.1. Relacions cromàtiques

En el món del disseny, les arts i la comunicació es treballa amb combinacions de colors que es consideren harmòniques. Aquestes combinacions garanteixen que el nostre treball final tingui una gamma cromàtica en què els colors estiguin relacionats, no hi hagi discordança entre si i el missatge que transmetin sigui l’esperat.

El cercle cromàtic permet visualitzar la temperatura dels colors i entendre la classificació de càlids i freds. Aquesta propietat del color serà utilitzada per reforçar missatges associats a diferents emocions i estats d’ànim. I també per crear combinacions harmòniques –harmonia cromàtica–, o relacions basades en el contrast. Per exemple, els colors molt diferents entre si crearan una combinació desequilibrada, dinàmica i amb moviment. El diagrama del cercle cromàtic ens serà molt útil per poder veure la posició i la relació dels colors dins de la roda i així podrem crear esquemes de combinació de colors que funcionin.

El diagrama del cercle cromàtic parteix d’un cercle dividit en dotze porcions, com si fossin talls de pastís. Cada porció està dividida en parcel·les, a la del centre hi trobem, inicialment, un color primari. Des d’aquesta posició el color primari es mescla amb petites quantitats de blanc en direcció a les parcel·les que s’orienten cap a l’extrem interior del cercle fins a mostrar la màxima saturació de lluminositat en el moment en què arriba al centre del cercle. En direcció a l’exterior del cercle, i partint de la posició inicial, s’afegiran addicions de color negre al color primari fins a la màxima saturació i serà completament fosc en la darrera parcel·la del cercle. Els tons amb versions més clares a còpia d’afegir-hi blanc els anomenarem matisos i les versions més fosques, producte d’afegir-hi negre, les anomenarem ombres.

Figura 17

Les principals combinacions cromàtiques són:

  • Anàlegs: són els colors que es troben exactament a tocar del color principal; des de qualsevol segment del cercle cromàtic on es puguin ajuntar tres colors consecutius. Aquesta mena de combinacions ens proporcionaran una composició harmoniosa i agradable.
Figura 18
Font: G. Ambrose; P. Harris (2006). Color (pàg. 20-21). Barcelona: Editorial Parramon.
  • Monocroms: són aquella composició a partir d’un color qualsevol que seleccionem del cercle cromàtic i també la que utilitza totes les possibilitats que ofereix la gamma tonal del color escollit. Un sol color del cercle es mostra amb diferents proporcions de negre i blanc que li modifiquen la brillantor i la saturació. Totes aquestes variants del to principal les podem utilitzar per crear una composició monocromàtica que pot arribar fins al grau màxim de lluminositat (blanc) i foscor (negre).
Figura 19. Colors monocroms
  • Complementaris: són colors que es troben directament enfrontats en relació amb la disposició que ocupen en el cercle cromàtic. L’un davant de l’altre i amb el mateix nombre de particions de color a dreta i esquerra.
Figura 20
Font: G. Ambrose; P. Harris (2006). Color (pàg. 20-21). Barcelona: Editorial Parramon.
  • Complementaris dividits: és un grup de tres colors format a partir d’un color principal i els que es troben a cada costat del seu complementari. És a dir, el color principal té just davant el seu complementari, ja que els colors complementaris dividits del color principal són els que es troben immediatament a continuació, a cada costat mateix, del complementari.
Figura 21
Font: G. Ambrose; P. Harris (2006). Color (pàg. 20-21). Barcelona: Editorial Parramon.
  • Complementaris mutus: aquesta combinació la formen una tríada de tres colors equidistants i el color complementari que correspon al color central d’aquesta tríada.
Figura 22
Font: G. Ambrose; P. Harris (2006). Color (pàg. 20-21). Barcelona: Editorial Parramon.
  • Complementaris propers: és la combinació del color principal i un dels dos colors possibles que toquen el seu complementari directe.
Figura 23
Font: G. Ambrose; P. Harris (2006). Color (pàg. 20-21). Barcelona: Editorial Parramon.
  • Dobles complementaris: els formen la combinació de dos colors adjacents i els complementaris corresponents.
Figura 24
Font: G. Ambrose; P. Harris (2006). Color (pàg. 20-21). Barcelona: Editorial Parramon.
  • Tríades: són combinacions de tres colors equidistants respecte a la disposició que tenen en el cercle cromàtic, és a dir, la distància entre ells és proporcional.

Les combinacions d’aquesta mena transmeten tensió, ja que la característica que les defineix és el contrast entre els colors. Un contrast amb què podem jugar amb la saturació i la brillantor, ja que no hem d’oblidar que, dins de la porció del cercle que ocupen, hi són representades saturacions i brillantors amb valors diferents del to principal.

Figura 25
Font: G. Ambrose; P. Harris (2006). Color (pàg. 20-21). Barcelona: Editorial Parramon.