3. Cercle cromàtic

3.1. Introducció

La comprensió dels colors en l’era moderna va venir de mans d’Isaac Newton quan va posar un prisma a la finestra i la llum el va travessar i es va refractar l’espectre de colors a la paret del fons. Va ser llavors quan Newton va comprendre la relació entre els colors i la llum.

Una de les seves aportacions en el món de l’art va ser la disposició dels colors obtinguts al voltant d’un cercle cromàtic. Va situar els colors llum primaris (vermell groc i blau) enfront dels seus complementaris, que se situen en una posició diametralment oposada i representen un nivell de contrast molt elevat: el taronja és el complementari del blau; el groc, del violeta i el vermell, del verd. Al cercle cromàtic també podem trobar-hi els sis colors terciaris.

Els colors primaris no es poden aconseguir mitjançant la mescla d’altres colors o pigments. Són l’origen de tots els milions de colors que es poden representar: històricament, en les diverses versions del cercle cromàtic, sovint s’assenyalen el vermell, el groc i el blau com a primaris, encara que, a efectes pràctics, diferenciem entre els primaris llum i els primaris pigments. El vermell, el blau i el verd en el sistema de colors llum, o el cian, el magenta i el groc en el sistema de pigments.

Així doncs, quan dos d’aquests colors es combinen amb la mateixa proporció donen lloc als colors secundaris. És d’aquesta manera que obtenim el verd, el taronja i el violeta. Finalment, de la mescla d’un color primari amb un de secundari disposats al costat mateix en el cercle cromàtic i a parts iguals se’n derivarà un color terciari.