3. La noció de composició
Partint del terreny artístic, Berger associa la composició a l’ordenació de mitjans plàstics establint les relacions fonamentals de l’obra, les que es refereixen a la distribució de la superfície, a la disposició de les formes i a les seves proporcions. (Berger, 1975, pàg. 140)
D’acord amb Rancillac, la composició es desenvolupa de tres maneres al llarg de la història de l’art: de forma numèrica, de forma intuïtiva o de forma totalment indeterminada. La forma numèrica, instituïda a Grècia i reactivada al Renaixement, realitza els càlculs de les proporcions ideals basades en el postulat de la fórmula del nombre auri. Composició i proporció [1], doncs, estan directament relacionades.
Seguint amb Rancillac, la forma intuïtiva caracteritza el Romanticisme, i, per tant, l’estructura que regeix les composicions seria més activa i caòtica, com la proporcionada per la naturalesa en els paisatges. Finalment, la composició indeterminada correspon a l’art contemporani que es regeix per qualsevol tipus d’estructura sense predeterminació; un exemple en serien les pintures de Jackson Pollock.
Tanmateix, per a Berger, en pintura la composició s’organitza de manera que no se subjecta de forma estricta a la naturalesa ni a la geometria:
Poden les formes estirar-se fins a convertir-se en traços gairebé geomètrics, com es veu en els cubistes i en els abstractes, o distendre’s fins a arribar a ser “quasi” la còpia de les aparences naturals, en un Millet o un Courbet, per exemple. Tanmateix, ni les obres del passat ni les del present no franquegen mai ni l’un ni l’altre límits, que respecten de la mateixa manera. (Berger, pàg. 141)
Paisatge de tardor amb un grup de galls dindis, Jean-François Millet, 1917, Open Access for Scholarly Content (OASC) via Met website, domini públic.
Per tal d’il·lustrar la noció de composició, Berger compara un paisatge de Cézanne amb una imatge fotogràfica del mateix lloc amb el mateix enquadrament. Per a aquest autor, la principal diferència entre la pintura i la fotografia, en termes de composició, seria la «depuració» de les línies del boscatge que Cézanne realitza perquè la seva composició quedi més neta.
La sensació de solemnitat mesurada que s’apodera de nosaltres en la contemplació del quadre de Cézanne és qüestió de formes. Per a la pintura, la composició seria menys “la posada en relació de les parts”, tal com es coneix més comunament, per ser la posada en relació d’elements convertits en mitjans plàstics amb vista a transmetre a l’espectador el sentiment o l’emoció de l’artista. (Berger, pàg. 143)
En el sentit més ampli del terme, la composició designa el conjunt de les operacions que regulen les relacions d’una obra a fi d’assegurar-ne la cohesió.
Aquesta solidaritat interior és deguda a la unitat d’expressió de l’artista i es manifesta per la unitat d’impressió de l’espectador. Quant a orgànica, és a la vegada matèria, construcció i moviment; quant a llenguatge, és a la vegada discurs, emoció i estil (Berger, pàg.153).
D’una manera més general, i traslladant la idea a qualsevol àmbit de la comunicació visual, segons Dondis, els resultats de les decisions compositives marquen el propòsit i el significat de la declaració visual i tenen fortes implicacions sobre allò que rep l’espectador. En aquesta etapa vital del procés creatiu és on el comunicador visual exerceix el control més fort sobre el seu treball i on té una oportunitat més gran per a expressar l’estat d’ànim total que vol que transmeti l’obra (Dondis, pàg. 33).
Així doncs, veiem que la majoria dels autors atorguen a la composició un paper summament rellevant principalment en dos sentits: en la cohesió de les parts amb el conjunt i en les seves implicacions expressives i emocionals.