Taller de forma i composició: Marc conceptual i catàleg d'exemples

Podríem considerar la forma com l’element expressiu mínim de la comunicació visual, i la composició com la manera en què s’articulen les diferents formes que hi entren en joc. Dominar aquests dos principis, doncs, es converteix en una competència imprescindible per a poder desenvolupar diferents treballs i projectes de disseny.

Ambdós elements s’inscriuen en una llarga tradició acadèmica, especialment entroncada amb les belles arts, tant des d’una perspectiva més teòrica com des d’una altra més aplicada. Al llarg de la segona meitat del segle xx, a partir dels estudis previs de la Bauhaus, la Gestalt,  i l’estructuralisme, els dos conceptes es troben sovint vinculats al context del llenguatge visual. Tanmateix, a la vegada, són diverses les disciplines que se n’ocupen i així constitueixen així la cultura visual una amalgama interdisciplinària: història i teoria de l’art, semiòtica, iconografia, estudis culturals, antropologia visual, estudis visuals i també el disseny formen part de les disciplines interessades a entendre i desxifrar l’ampli abast de la imatge i la seva preponderància en la cultura contemporània. Més que més, en el cas del creador o dissenyador, es considera necessari controlar tots els elements que entren en joc en el moment de dissenyar.

Així doncs, més recentment es parla d’alfabetització visual, mirant d’incloure les diferents perspectives acadèmiques amb l’objectiu d’instruir en la creació d’imatges i missatges visuals. En aquest context s’emmarca el treball de Donis Dondis, realitzat a finals dels anys setanta i encara d’una gran influència en els programes acadèmics d’art, disseny i comunicació. Segons aquesta autora, el mode visual constitueix tot un cos de dades que, com el llenguatge, pot utilitzar-se per a compondre i comprendre missatges situats a nivells molt diferents d’utilitat, des de la purament funcional fins a les elevades regions de l’expressió artística.

Anne Bamford (2003), que ha aprofundit en el tema de l’alfabetització visual en els darrers anys, suggereix que en el llenguatge visual es dóna una combinació de sintaxi i semàntica. La sintaxi és la forma en la qual es construeix la imatge, i es refereix a l’estructura i als elements que la componen. Aquest seria el camp en què Dondis desenvolupa el seu treball.

Això no obstant, per a Bamford la sintaxi no es limita només a la composició gràfica d’una imatge, com ara  línies, colors o textures. S’hi inclouen altres elements amb la capacitat d’aportar significats a una escena com, per exemple, la posició d’una càmera. En donar un angle d’enquadrament concret, podem estar destacant la importància d’una persona o un element en la composició. Entre alguns elements que participen en la sintaxi, s’hi troben la llum, les ombres, la composició, el moviment, la profunditat, el color, la perspectiva, la línia, els contorns, el to, l’escala, l’èmfasi, l’harmonia, el contrast, la metàfora o el fons.

D’altra banda, la semàntica es refereix al significat, a la manera en què les imatges es relacionen més àmpliament amb qüestions del món per obtenir sentit. La paraula semàntica té un origen similar a la paraula signe i, per això, sovint està estretament relacionada amb la semiòtica, que s’encarrega de l’estudi dels signes. A la pràctica, la semàntica visual es refereix a les formes de les imatges en el procés cultural de la comunicació. Això inclou la relació entre forma i significat. Segons Bamford (2003, pàg. 3), la semàntica podria incloure mirar la forma en la qual es crea el significat per mitjà de:

• forma i estructura,
• idees construïdes culturalment que configuren la interpretació d’icones, símbols i representacions, i
• una interacció social amb les imatges.

D’una manera similar, Wong (2001, pàg. 11) distingeix entre els elements del disseny següents:

• Elements conceptuals: punt, línia, pla i volum.
• Elements visuals: forma, grandària, color i textura.
• Elements de relació: direcció, posició, espai i gravetat.
• Elements pràctics: representació, significat i funció.

Al seu llibre Principles of Form and Design desenvolupa els tres primers punts; tot i que podria considerar-se que el seu treball gravita principalment al voltant de la noció de forma i les diferents articulacions d’aquesta, en forma de composició, però més centrat en una forma bàsica, en la seva estructura, les retícules i les seves repeticions en forma de mòdul.

Com es pot veure, la majoria dels autors distingeixen, d’alguna manera, entre les qüestions més formals, que es relacionen amb les perceptives, i les qüestions culturals, de les quals s’allunyen una mica. De fet, per a determinats autors, com Hocks i Hendricks (2003), tant la visió formalista de la imatge en Dondis com la més historicista de W. Mitchell (1995) estarien esgotades en el context de la cultura digital. Aquests autors proposen recuperar nocions de semiòtica i retòrica per a abordar la combinació de text i imatge en els entorns electrònics i digitals (pàg. 19).

En realitat, és bastant destacable que, en matèria de forma i composició, s’ha publicat ben poc en els darrers anys i molts menys autors aborden la composició visual aplicada als mitjans digitals. Si bé la neurociència va avançant en identificar els patrons cognitius que regeixen la percepció, avui segueixen sent vàlids, en línies generals i sense entrar en dogmatismes, plantejaments del segle passat.

Així doncs, per als propòsits d’aquesta assignatura, ens centrarem en la composició bidimensional i farem referència a diversos autors que proposen conceptes de tipus formal i sintàctic, emmarcats en una perspectiva semiòtica i cultural i veient exemples de diversa procedència –tenint en compte les limitacions per drets d’autor– que siguin capaços d’il·lustrar les múltiples possibilitats que la forma i la composició ens brinden a l’hora d’abordar un projecte de disseny.