3. L’etapa de postproducció

Els conceptes i la terminologia per referir-se a l’etapa de postproducció varien segons els autors. Krasner (2008), per exemple, la identifica com a síntesi del contingut i la divideix en dues fases: compositing i seqüenciació. En el període de compositing, inclou operacions de mescla, keying (incrustació), canals alfa, mats, màscares, implantació i correcció de color. En la fase de seqüenciació, l’autor examina:

  1. Els processos d’edició que vinculen dos o més seqüències de motion graphics.
  2. Les tècniques d’edició que s’estableixen mitjançant l’ús de talls (crosscutting, edició paral·lela, contrapunt o counterpoint, cutaway, jump cut i flash cut) i de transicions (dissoldre, fosa o fade, cortineta o wipe i altres transicions gràfiques complexes).
  3. La mobilitat del quadre que pot utilitzar tècniques de càmera física o digital per dissoldre una composició en diversos segments.
  4. L’establiment del pas que representa la velocitat en què es presenta el contingut i es divideix en tempo i en velocitat de transició.
  5. L’establiment de ritme que pot ser continu, i es presenta per sincronització, durada del quadre i repetició de la imatge, o pot ser ritme variable, i en aquest cas s’estableix per èmfasi, variació de la freqüència d’esdeveniments i variació de la durada del quadre i la pausa (vegeu la figura 3).

Crook i Beare (2016) descriuen l’etapa de postproducció de manera clara. Els autors subratllen que tots els recursos s’han creat en arribar a aquest punt de la línia de producció, per la qual cosa és aquí quan se subministren tots els mitjans per posar en lloc segur el material creat. El treball de l’editor adquireix gran rellevància en aquesta etapa, ja que serà l’encarregat d’editar les imatges de vídeo. Una vegada complert aquest procés, els autors inclouen una altra figura: el compositor, que serà l’encarregat de barrejar tots els elements, amb operacions de màscara i barreja. Qualsevol canvi que sorgeixi d’aquesta reunió entre director i client s’enviarà novament a l’etapa en la qual pugui corregir-se, en la línia de producció. Un cop resolt, ha de continuar fins al final del procés de producció, passant una altra vegada per totes les fases per a la seva revisió. És un procés cíclic, que es repeteix fins que el treball està complet. En aquest moment, es reprodueix en el format final. Els autors també inclouen en aquesta etapa el so, i es lamenten que aquesta sigui una dimensió de motion graphics molt descurada. Així mateix, analitzen la sincronització del so, l’ADR i el Foley.

Altres autors, com Woolman (2004), identifiquen les tècniques d’edició i composició com a part de la tecnologia necessària per a produir peces de motion graphics, però sense incloure-les en una etapa precisa de la línia de producció. Afegeix l’autor qüestions referents a la resolució de la pantalla i a la relació d’aspecte o aspect ratio.

En els índexs i en els textos de llibres que ensenyen com desenvolupar un projecte de motion graphics i en els glossaris de llibres que mostren exemples, es va identificar terminologia pertanyent a l’etapa de postproducció. Greene (2003), per exemple, inclou l’etapa de postproducció dins de l’etapa de producció, tot i que la identifica com a postproducció. Inclou terminologia referent a l’edició, videocompresió, importar i exportar seqüències, efectes, canvi de paleta de color, entre d’altres.

Braha i Byrne (2010) incorporen en l’etapa de postproducció els efectes de so i les tècniques d’edició i Drate i altres (2006) denominen l’etapa postproducció i la defineixen com els processos que tenen lloc després de la producció, i inclouen la manipulació digital, l’edició, el so, el doblatge i la postedició.

S’observa que els conceptes i la terminologia per referir-se a l’etapa de postproducció varien segons els autors. No obstant això, les descripcions que realitzen Krasner (2008) i Crook i Beare (2016) són apropiades per abordar l’estudi d’aquest període. Si bé la major part de la feina del dissenyador es realitza en les dues etapes prèvies a la postproducció, és en aquesta fase quan tot el material s’ha de sintetitzar per al lliurament al client. La interacció amb altres figures en la realització de la peça final de motion graphics es fa més evident, i figures com l’editor, el compositor, l’especialista en efectes especials, el tècnic de so, l’especialista en correcció de color, entre d’altres, s’han de sumar a l’anàlisi. Així mateix, el valor del treball en equip o les tasques multidisciplinàries adquireixen molta rellevància en aquest període.

Figura 3. Etapa de postproducció de motion graphics.
Font: elaboració pròpia a partir de Crook i Beare (2016), Drate i altres (2006), Greene (2003), Krasner (2008) i Woolman (2004).