4. Pensament i visualitat
4.1. La mà que pensa
El triangle cognitiu ull-ment-mà produeix una manera de pensar particular que experimenten tots els qui dediquen unes quantes hores al dibuix.
Una bona part del coneixement que adquirim dibuixant queda en el cos. Per això alguns mestres de dibuix diuen «la mà en sap» o utilitzen la màxima «com més hores ho facis, millor ho faràs».
Tanmateix, aquesta argumentació és diferent de la de Maurice Grosser, que diu:
«El pintor dibuixa amb els ulls, no amb les mans. Sigui el que sigui el que veu, si ho veu amb claredat, pot dibuixar-ho. I encara que fer-ho potser requereix molta cura i treball, no exigeix més agilitat muscular que la que necessitarà per a escriure el seu nom. L’important és veure-hi clar» (Maurice Grosser —citat per Edwards, 1979/2000, pàg. 32).
Si bé és cert que, com diu Edwards, «aprendre a dibuixar és aprendre a mirar», dibuixar és també desenvolupar la sensibilitat de les mans per mitjà de la pràctica constant, així que caldrà entrenar-ho tot: l’ull i la mà.
A La mano que piensa [1] (1999/2014), Juhani Pallasmaa fa una reflexió interessant sobre l’essència de la mà i el seu paper tan important en l’evolució de les destreses, la intel·ligència i les capacitats conceptuals de l’ésser humà. El llibre de Pallasmaa analitza el fenomen de la mà i la presenta no només com una part del cos que executa passivament, sinó com un executor amb intencionalitat i habilitats pròpies.
Figura 1. La mà que pensa.
Pallasmaa argumenta que la relació entre l’ull, la mà i la ment és clau per a tothom que es dediqui a les activitats manuals:
«A mesura que es perfecciona gradualment la interpretació, la percepció, l’acció de la mà i el pensament perden la seva independència i es converteixen en un sistema singular i subliminarment coordinat de reacció i resposta» (Pallasmaa, 1999/2014, pàg. 90-91).
Per a Pallasmaa, «la unió de l’ull, la mà i la ment crea una imatge que no és només un registre o representació visual de l’objecte, sinó que és l’objecte en si mateix» (Pallasmaa, 1999/2014, pàg. 91 —l’èmfasi és seu), perquè, tal com argumenta més endavant, quan un pintor pinta una escena, la mà va més enllà d’intentar imitar o duplicar allò que veu l’ull o allò que imagina la ment:
«Pintar és un acte singular i integrat d’allò que la mà veu, que l’ull pinta i que la ment toca» (Pallasmaa, 1999/2014, pàg. 91-92).
En la mateixa línia, Franck suggereix:
«I sobretot: no t’esforcis gaire, no “pensis” sobre el que estàs dibuixant, simplement deixa que la mà segueixi el que l’ull veu. Deixa-la acariciar…» (Franck, 1973, pàg. 15).
Franck diu també: «Si no dibuixo durant una setmana, la coordinació s’altera, la comunicació entre ull i mà es perd» (1973, pàg. 87). Aquesta opinió, que pot sonar una mica extremada, és molt encertada: els dibuixants, igual que els cirurgians i altres professionals que treballen amb la connexió ull-ment-mà, necessiten practicar regularment, justament per a no «perdre la mà». Per aquesta raó, és preferible dibuixar una estona cada dia abans que concentrar la pràctica en un únic dia de la setmana.