3. Dibuix i perspectiva
3.2. Tipus de perspectiva
Perspectiva jeràrquica
És aquella en la qual les figures representades es disposen per grandàries o alçàries segons la seva importància i rellevància en l’obra. En la perspectiva jeràrquica se solen observar personatges representats amb dimensions reduïdes, en contraposició amb altres de plasmats a una escala molt més gran, per això en anglès es coneix com hierarchical proportion (com es pot observar, en aquesta llengua no es refereixen a perspectiva sinó a proporció jeràrquica).
Aquest tipus de perspectiva permet que l’espectador centri l’atenció en determinats aspectes narratius, i per a fer-ho s’utilitza la distorsió de la grandària de les figures.
La perspectiva jeràrquica ha estat utilitzada com a sistema d’organització (composició) des del principi dels temps, i encara avui, molts anys després de la invenció de la perspectiva cònica, que permet una representació bastant fidedigna de la realitat, segueix sent utilitzada per molts artistes (per exemple, en la pintura naïf). Històricament aquesta perspectiva té una tradició gairebé tan antiga com l’art mateix; per exemple, en algunes pintures prehistòriques els animals estan representats de manera que semblen excessivament grans, mentre que en certes parets pintades de l’Antic Egipte els animals són molt petits en relació amb les persones.
Un excel·lent exemple de perspectiva jeràrquica és el de La batalla de Karbala. En aquesta pintura veiem el germà d’Husayn, al centre de la composició, clavant l’espasa al seu adversari, també d’una mida gran. La resta de personatges van decreixent en grandària cap a les vores. Aquesta obra va ser pintada per Abbas al-Musavi entre finals del segle XIX i principis del segle XX.
Figura 1. La batalla de Karbala, d’Abbas Al-Musavi (Museu de Brooklyn).
Figura 2. Detall d’Escena de caça i pesca, 1400-1380 aC. Tomba de Najt, necròpoli de Tebes (Egipte).
Figura 3. Políptic de la Misericòrdia, Piero della Francesca (1460-1462).
Perspectiva militar
La perspectiva militar o cabinet és un tipus de projecció paral·lela obliqua. Un sistema de representació que utilitza tres eixos cartesians (X, Y, Z).
L’avantatge principal d’aquest sistema de projecció radica que les distàncies en el pla horitzontal mantenen les seves dimensions i proporcions. A més, les circumferències en el pla de terra (horitzontal) es podrien traçar amb compàs, ja que (en utilitzar-se un sistema de representació ortogonal) no presentarien deformació. Això sí, si volem representar una circumferència en els plans verticals, ho haurem de fer usant el·lipses.
A l’hora d’usar aquest mètode hem de tenir en compte que es tracta d’un sistema de representació hipotètic, ja que l’única manera que els eixos X i Y presentin 90º seria si els miréssim des de dalt, i, evidentment, a una distància regular que mai podríem tenir en la realitat.
Figura 4. Perspectiva militar. En aquesta representació, l’eix Z és el vertical, mentre que els eixos X i Y formen un angle de 90° que determina el pla horitzontal, que serveix per a representar el terra.
Perspectiva cavallera
Aquest sistema de representació també utilitza la projecció paral·lela obliqua. En la perspectiva cavallera totes les dimensions estan en la seva veritable magnitud —tant les del pla projectant frontal com les dels elements que hi són paral·lels.
En aquest tipus de perspectiva les dues dimensions X i Z es projecten en la seva veritable magnitud (alçària i amplària), i la tercera, Y (profunditat), amb un coeficient de reducció. D’aquesta manera, X i Z no presenten distorsió angular, mentre que la dimensió Y es redueix en una proporció determinada (1:2, 2:3 o 3:4 són les més habituals).
Figura 5. Perspectiva cavallera. Val la pena destacar que la semicircumferència del pla frontal està en la seva veritable magnitud, sense sofrir cap tipus de deformació.
Perspectiva axonomètrica
És un sistema de representació gràfica que consisteix a representar elements geomètrics o volums en un pla. La perspectiva axonomètrica utilitza projecció paral·lela o cilíndrica, que depèn dels tres eixos ortogonals, de tal manera que els volums representats conservaran les seves proporcions en cadascuna de les tres direccions de l’espai: X, Y, Z (alçària, amplària i longitud).
Aquest tipus de perspectiva té dues característiques importants que permeten distingir-la de la perspectiva cònica: l’escala dels objectes representats no depèn de la seva distància en relació amb l’observador, i dues línies paral·leles en la realitat —per exemple, els dos costats d’una taula— són també paral·leles en la seva projecció axonomètrica.
Figura 6. Perspectiva axonomètrica. Com podem observar, les tres cares són iguals.
Figura 7. Perspectiva axonomètrica feta usant un perspectògraf.
Perspectiva cònica
Es tracta d’un sistema de representació gràfic que es basa en la projecció d’un cos tridimensional sobre un pla fent servir rectes projectants que passen per un punt que es correspon amb l’ull de l’observador. Per aquest motiu el fort d’aquest tipus de perspectiva és un resultat que s’aproxima a la visió que tindria l’ull si estigués situat en aquest punt.
Figura 8. Perspectiva d’un punt de fuga.
Va ser Filippo Brunelleschi qui l’any 1451 va formular les lleis de la perspectiva cònica, demostrant amb els seus dibuixos les construccions en planta i alçat i indicant les línies que es dirigeixen al punt de fuga.
Figura 9. Perspectiva de dos punts de fuga.
El capítol 8 de Dibujo y proyecto (1998/2010) està dedicat a la perspectiva lineal. Ching diu:
«La perspectiva lineal és l’art i la ciència de descriure volums tridimensionals i relacions espacials en una superfície bidimensional mitjançant rectes que convergeixen a mesura que s’allunyen en la profunditat del dibuix. Els dibuixos amb visió múltiple i amb visió única axonomètrica ofereixen fredes representacions d’una realitat objectiva. En canvi, la representació que brinda la perspectiva lineal és un reflex sensible d’una realitat visual. La perspectiva lineal mostra els objectes i l’espai tal com apareixerien davant un observador que mirés en una direcció des d’un punt de vista concret de l’espai» (Ching, 1998/2010, pàg. 201).
Andrew Loomis és bastant categòric quan diu que «tot dibuix té un horitzó». Així doncs, per a ell «tot el que dibuixem està afectat pel nivell visual i el punt de vista des del qual ho dibuixem. El nivell visual és l’horitzó del quadre. Pot estar per sota o per sobre del pla del quadre, o bé pot creuar-lo a qualsevol altura» (Loomis, 1951/1983, pàg. 21). Si bé estaríem d’acord que aquesta argumentació és vàlida per al dibuix realista en general, cal destacar que no és aplicable per a una gran part de dibuixos decoratius, experimentals, onírics, etc. (pensem, per exemple, en uns quants dibuixos de Picasso, en la majoria de dibuixos de Paul Klee o en els de Dubuffet).
Figura 10. Perspectiva de tres punts de fuga.
Alguns consells
Una vegada coneixem les regles bàsiques, treballar amb les diferents perspectives no és gaire difícil, ja que més que respondre a lleis estètiques responen a certs principis matemàtics, que quan els practiquem començarem a dominar. Cal tenir en compte que cada tipus de perspectiva serà més d’utilitat per a diversos tipus de treball. Si, per exemple, volem fer un croquis d’un espai on s’ha de col·locar un expositor, la perspectiva que millor ens anirà serà la cònica, per a fer-nos una idea de l’aspecte real. Per a representar l’especejament o desplegament d’un embalatge, per exemple, ens anirà millor una perspectiva militar, cavallera o axonomètrica, en funció de la cara que vulguem ressaltar.
És recomanable fer servir llapis mecànics que ens permetin treballar amb gran precisió. Si no és possible, cal utilitzar llapis ben afilats. S’ha d’evitar l’ús de llapis tous (B, 2B, etc.).
Convé mantenir els instruments de treball (regle, escaire, cartabó) ben nets. Podem emprar un drap, mocadors d’un sol ús o tovalloletes humides.
En la perspectiva cònica, a l’hora de traçar els punts de fuga evitem fer grans cercles negres. Tinguem en compte que una multitud de línies hi convergiran. Si el punt de fuga és un gran cercle, no sabrem on hem de dirigir les línies; per tant, treballarem amb múltiples punts i el resultat no serà el desitjat. A més, cal tenir en compte que la perspectiva cònica no deixa de ser un sistema limitat i, per tant, fal·lible. Si, per exemple, treballem amb punts de fuga massa pròxims i, a més, situem els objectes massa separats d’aquests punts, veurem distorsions estranyes que demostren la fal·libilitat del sistema. Per a evitar aquest error es recomana moure’s dins d’una «zona de seguretat» on no observem distorsions.
També cal esmentar que el programari que ens permet dibuixar pot ser una eina de treball molt útil per a la representació gràfica de l’espai. El seu ús ens pot donar acabats polits, la possibilitat de replicar models, etc. Però cal tenir en compte que per a obtenir bons resultats, a més de conèixer aquest programari cal dominar també quines són les diferents perspectives i les característiques de cada tipus de projecció.
Conclusions
Hi ha diverses maneres o mètodes de representar l’espai, i els anomenem perspectives.
Existeixen diversos tipus de perspectives; les que hem vist aquí són la jeràrquica, la militar, la cavallera, l’axonomètrica i la cònica.
Les perspectives de representació cònica ens permeten representar de manera més realista la sensació de profunditat en una superfície bidimensional.