1. Introducció
1.2. Breu cronologia del dibuix
Aquesta breu cronologia del dibuix no pretén ser ni exhaustiva ni historicista; a l’única cosa que apunta és a recollir alguns elements de reflexió sobre la necessitat humana de fer marques (en particular les que suggereixen formes i signes); les maneres en què les persones provocaven la seva ment per a evocar o recordar imatges; l’ús de formats ni plans, ni de paper; i, finalment, la persistència del dibuix al llarg de mil·lennis, potser, com suggereixen els neurobiòlegs, a causa d’una predisposició cerebral per a facilitar el reconeixement de contorns transformant-los en línies. Però el tipus de senyals deixats pels nostres ancestres ens fa pensar en l’etimologia anglesa de la paraula draw, que, com dèiem, vol dir ‘dragar’, ‘fer canals o solcs sobre alguna cosa’. Si considerem la capacitat de fer marques (línies, punts, etc.), els orígens del dibuix podrien remuntar-se a fa aproximadament 500.000 anys (Joordens i altres, 2015).
Com dèiem, sense pretensions de crear un gran relat del dibuix, l’interessant d’aquesta dada històrica és que fa mig milió d’anys els nostres avantpassats van tenir la necessitat de deixar la seva marca sobre unes petxines. No sabem si amb l’objectiu de definir-les com a propietats personals, en la cerca de la transcendència, pel simple fet de matar el temps o de jugar una estona.
En relació amb l’art rupestre figuratiu, de moment, els dibuixos de la cova de Chauvet (França) són els més antics —segons els experts, van ser fets fa 32.000-30.000 anys[1]. Existeixen diverses teories sobre la raó d’aquests dibuixos; no n’arriscarem cap, simplement ens centrarem en el fet objectiu que hi ha aquests registres fets de línies, punts i taques que juguen amb els volums de les pedres i representen, de vegades de manera extremadament realista, la realitat (exterior i interior) dels nostres ancestres. És interessant la reflexió poètica que fa Josep Palau i Fabre a Vidas de Picasso (1962) sobre el moment en el qual aquells caçadors del Paleolític es van transformar en artistes:
«El toro se li apareixia, no el deixava dormir tranquil, fins que… un bon dia, sense saber com, obeint el seu braç, el mateix braç que li havia servit per a matar l’animal, comença a traçar les seves línies sobre les parets de la cova…» (Palau i Fabre, 1962/2002, pàg. 23-24).
Entre altres coses, l’interessant dels dibuixos de les coves és l’ús dels suggeriments provocats tant per les esquerdes com pels volums de les pedres (probablement pels efectes derivats de la il·luminació, ja fos natural o artificial). Amb això ens referim a les capacitats d’excitació de la ment per a produir imatges mitjançant els suggeriments de taques.
Figures 1 i 2. Observeu la coincidència de l’esquerda superior amb les línies de l’esquena i la cua, i també amb la del quarter posterior (Museu d’Altamira).
Figures 3 i 4. Esquerdes que semblen coincidir amb el «mètode» del dibuix anterior (Museu d’Altamira).
Un fenomen semblant a aquesta tècnica d’estimular-se mitjançant les ombres i les taques va ser referit per Leonardo da Vinci a l’entrada 163 del seu famós Tractat de la pintura. Hi esmenta el «Mètode per a despertar la ment a una quantitat d’invencions». Leonardo suggereix:
«Mirant atentament les velles i pelades parets, o les vetes en pedres o en el marbre de diferents colors, descobriràs que hi pots veure diverses composicions, paisatges, batalles, figures en moviment ràpid, estranys semblants i vestits, i una infinitat d’altres objectes. Guiat per aquestes confuses línies, el teu geni inventiu s’excitarà i la teva ment s’activarà» (1877/2005, pàg. 62).
Figura 5. Dibuixant sobre taques (2016).
Figura 6. Trobant figures en taques fetes amb aquarel·la i esponja (2016).
Segurament això no ens resulta gaire estrany, ja que tots hem jugat al joc de trobar formes recognoscibles en els núvols. Una activitat que és molt habitual en infants, però que també s’hauria de fomentar en els adults que es dediquen a les activitats relacionades amb la creativitat.
Anomenem pareidolia al fenomen psicològic en el qual un estímul vague i aleatori (generalment una imatge) es percep erròniament com una forma que la nostra ment creu reconèixer.
Tornant als orígens del dibuix, a The Primacy of Drawing Deanna Petherbridge es refereix a Plini el Vell (segle i dC), el qual acceptava que la qüestió de l’origen de l’art era incerta, però el que sí que s’atrevia a dir era que grecs i egipcis coincidien que l’origen de la pintura havia començat amb la delineació de l’ombra d’un home (Petherbridge, 2010/2014, pàg. 19).
Avui dia també existeixen algunes teories que pretenen explicar l’art rupestre com un fenomen gairebé fotogràfic, és a dir, que per algun forat entrava llum a la cova i projectava les imatges dels animals a les parets, transformant-la així en una camera obscura. Pensem que la rellevància de la història referida per Plini radica en el recalcament de la línia com a sistema original de representació. El meravellós és que, com explicarem amb més detall més endavant, les línies gairebé no existeixen a la natura.
Tot i això, com demostra el descobriment de Joordens i altres (2015), les línies semblen haver excitat les ments dels nostres ancestres des de temps molt remots.
Com suggereix Livingstone, els éssers humans estem neuronalment adaptats per al reconeixement de contorns que identifiquem com a línies sense cap tipus de problema, i a més, des d’una edat molt primerenca. Per a Ramachandran i Hirstein, aquests contrastos, a més, provoquen un tipus d’excitació neuronal.
El dibuix també va estar present en la vida cultural i religiosa del món antic. Per exemple, a l’Egipte dels faraons, als llibres dels morts abundaven les il·lustracions, i la pintura egípcia, amb la seva predominança lineal, guarnia els murs dels temples. També a la Grècia antiga, els dibuixos o il·lustracions eren utilitzats com a motius decoratius que guarnien atuells, plats, etc.
A l’Edat Mitjana, a més de les pintures icòniques del Romànic, els còdexs il·lustrats feien servir el dibuix com a eina per a decorar els textos.
Però és durant el Renaixement quan el dibuix viu una autèntica esplendor; d’una banda, per la relativa facilitat per a accedir al paper; de l’altra, com a conseqüència de l’auge de les escoles dels grans mestres, on s’insistia en la importància dels estudis del natural; i, finalment, per l’ús projectual derivat de la necessitat de la construcció arquitectònica, escultòrica, etc.
Actualment diverses disciplines relacionades amb el dibuix estan vivint un autèntic auge. Com, per exemple, la il·lustració de tendències (així com la de moda, la de llibres infantils, la d’àlbums il·lustrats per a adults), el concept art, els storyboards, el còmic, l’art urbà, etc.
D’altra banda, com veurem més endavant, l’ús del dibuix com a tècnica d’aprenentatge o com un sistema per a facilitar la retenció s’utilitza en les relatories gràfiques (graphic recording/facilitation), els mapes mentals i conceptuals, l’art journaling, etc., i han fet que el camp torni a suscitar interès.
Conclusions
Des de fa milers d’anys els nostres ancestres han buscat deixar la seva «marca» mitjançant el dibuix.
El suport del dibuix no ha estat sempre el paper. Els nostres avantpassats van fer servir petxines, parets de coves, tauletes d’argila, murs de temples, peces de fusta, etc.
En l’antiguitat es van fer servir diferents sistemes per a estimular la ment i, així, evocar imatges diverses. Aquest fenomen ha quedat palès en l’art rupestre, en el Renaixement, en l’ús dels frottage i de calcomanies dels surrealistes. Pel que sembla, els éssers humans tenim una facilitat per a connectar patrons d’informació visual del món exterior amb imatges que emmagatzemem en la nostra memòria.
El cervell processa amb gran facilitat els contorns com a línies, d’aquí la nostra naturalitat per a expressar-nos usant aquest element gràfic.
El dibuix ha tingut moments en els quals el seu interès ha augmentat o ha disminuït. Avui estem vivint una etapa en la qual el dibuix torna a cridar l’atenció. Evidència d’això és la proliferació de disciplines que utilitzen el dibuix com a base fonamental.