Dibuixar per a dissenyar

1.3. Materials per al dibuix

Com tothom sap, els materials bàsics per a dibuixar poden ser simplement un bolígraf i un full de paper, però hi ha alguns materials que tenen una llarga tradició en el dibuix.

La rellevància de l’estudi, i fonamentalment l’ús, dels materials tradicionals es basa en la idea que com més ampli sigui el nostre coneixement i domini dels materials, més possibilitats expressives tindrem.

De totes maneres, també és important no limitar-se exclusivament a l’ús dels materials tradicionals i obrir la possibilitat a noves maneres de crear que resultin més afins amb la nostra sensibilitat i interessos particulars.

Al final d’aquest capítol proposarem algunes estratègies que potser ajudaran a trobar nous camins creatius mitjançant el qüestionament dels suports, l’ús de materials alternatius i la pràctica de tècniques experimentals.

 

 

1.3.1. Materials tradicionals

Alguns materials, com per exemple el carbonet, tenen com a característica principal una llarga tradició d’ús. D’altres, tanmateix, s’utilitzen des de fa relativament poc, com la pintura acrílica, l’aerògraf, els retoladors o fins i tot les tauletes digitals, que ja són d’ús freqüent des de fa més de vint anys.

El que hem de pensar és: per què deu ser que el llapis és un instrument tradicional del dibuix? Per què, en l’època de la tecnologia digital, la gent segueix utilitzant el carbonet per a fer cert tipus de treballs? Què aporta aquest material que no aporta, per exemple, una tauleta digital? (i el mateix seria aplicable a uns quants dels materials que enumerarem més avall).

Podem arriscar-nos a dir que s’ha establert una tradició perquè aquests materials han demostrat ser efectius en certs usos particulars. Per exemple, el llapis és un bon instrument per a tenir molt control treballant sobre superfícies relativament petites, i el carbonet és més efectiu per a tacar i crear volums o ombres molt ràpidament treballant sobre suports de grandària mitjana i gran. Com veurem a continuació, cada material té els seus punts forts i els seus punts febles, per això ens convé conèixer-los i intentar acompanyar el material i no al revés.

També és important recalcar que els materials haurien d’ajudar-nos a expressar les nostres idees amb la màxima facilitat possible (evidentment, després que hàgim dedicat unes quantes hores a intentar «dominar» el material). Només amb la pràctica serem capaços d’observar quins materials són els més idonis per a nosaltres i ens permeten expressar els nostres pensaments visuals de la millor manera possible.

Finalment, parlant de materials, podríem introduir preguntes com: on acaba el dibuix i comença la pintura? Un dibuix no pot ser en color i una pintura no pot ser en blanc i negre? Hi ha materials propis d’una disciplina que hàgim d’excloure de l’altra? Encara que en aquest text el tema que ens ocupa és el dibuix, volem aclarir que, segons la nostra manera de veure, malgrat que hi ha diferències entre dibuix i pintura, no hi ha una línia clara ni inamovible que separi totes dues disciplines, per la qual cosa hi ha materials, suports, tècniques, resultats o intencions que són totalment compartits.

A continuació descriurem només alguns materials de l’ampli espectre existent al mercat, encara que també esmentarem alguns materials addicionals que poden resultar interessants per a expandir les nostres possibilitats expressives.

 

Carbonets

Els carbonets tenen una llarga tradició en el dibuix. És un material que ha estat utilitzat durant diversos segles per la seva ductilitat i possibilitats estètiques. Els carbonets provenen de la fusta del salze, la vinya o altres fustes lleugeres fetes carbó, i se solen trobar de diverses mides.

Semblants als llapis, poden presentar diferents graus de duresa, la qual cosa permetrà obtenir diferents nivells de tonalitat. Aquest material ofereix la possibilitat de ser usat per a dibuixos lineals i/o tonals. S’utilitza sobretot per a treballs de format gran. Pot servir per a fer traços precisos si es treballa amb la punta de la barra o ser utilitzat per a cobrir grans zones quan s’usa de costat (cosa que permet obtenir amplis tons degradats).

Si bé es pot fer servir sobre diferents tipus de suport —incloent-hi llenços sobre els quals posteriorment es pinta sobre el traç mateix del carbonet—, si la nostra intenció és usar-lo per a dibuixar, aleshores és recomanable utilitzar-lo en algun tipus de paper amb dent abundant, és a dir, un suport que retingui el material esmicolat en la seva superfície granulada.

Diem que és un material dúctil, principalment, perquè serveix per a produir efectes tonals i ombrejats de manera molt ràpida i efectiva; perquè es pot esborrar fàcilment amb un drap, un paper o amb la goma d’engruna; i també perquè es pot combinar amb altres materials com ara esfumins, un drap, paper o fins i tot els tous dels dits o pinzells humitejats.

Ara bé, aquest material també presenta alguns desavantatges. Potser el més destacable és la facilitat amb la qual el material es pot remoure del paper. Si bé és cert que anteriorment esmentàvem aquest punt com a virtut, ara ens referirem al seu aspecte negatiu, ja que, sense voler-ho, podríem «esborrar» traços que ens interessen. Per això, un cop el nostre treball està acabat, cal fixar el material utilitzant un aerosol. Això s’ha de fer tenint en compte algunes precaucions (que esmentarem més endavant). D’altra banda, cal destacar la dificultat d’usar aquest material a l’hora de dur a terme treballs petits. L’últim punt que pot ser negatiu és la «brutícia» del material, la qual cosa pot ser tot un risc tant si tenim intenció de manipular paper net després de dibuixar o si dibuixem en un lloc molt polit que utilitzem per a fer treballs de presentació. Per aquesta raó molts professionals solen usar taulers especials reservats únicament per a l’ús del carbonet.

 

Cretes

Les cretes són barres compactades fetes amb pigments en pols, argila i algun tipus d’aglutinant. Tenen una consistència més dura que el carbonet i es presenten en diferents colors: sèpia, sanguina, blanc o negre. Permeten el traçat de línies molt precises, ja que ens podem recolzar sobre el material mateix i, d’aquesta manera, aconseguir un gran control.

També permeten la realització d’una gran varietat de tons, i es poden difuminar fàcilment amb els dits, esfumins, draps, etc. Ara bé, no es poden esborrar tan fàcilment com el carbonet.

El gran inconvenient d’aquest material és la seva excessiva fragilitat, per això hem d’assegurar-nos de conservar-les en algun tipus d’estoig sòlid (ja sigui de plàstic o de llautó).

Una vegada acabat el treball també és molt recomanable fixar-lo utilitzant aerosol.

 

Llapis de grafit

El llapis té una tradició molt més recent que, per exemple, el carbonet; segons Laing i Saunders-Davies el llapis es va inventar el 1564 (Laing i Saunders-Davies, 1988, pàg. 40). Consisteix en una mina de grafit recoberta de fusta. El grafit és un mineral negre i llustrós format per carboni cristal·litzat que deixa un traç gris i brillant. Es troba a la natura però també es pot produir de manera artificial.

Els llapis de grafit varien en funció de la qualitat de la fusta i la duresa de la mina. El component principal de la mina és el grafit barrejat amb argila i una mica de cera. Com més argila contingui la mina, més dur serà el llapis, i com més grafit contingui, més tou serà i més negre dibuixarà. El sistema europeu utilitza la H (hard en anglès) per a definir-ne la duresa, la B (black en anglès) per a definir-ne el grau de foscor, i la F (fine en anglès) per a la finor. Segons aquest sistema, els llapis de gamma tova van del 9B (el més tou i negre) al B, els de gamma mitjana són l’HB i l’F, i els de gamma dura van de l’H al 9H.

 

Les característiques fonamentals del llapis de grafit clàssic són que permet tenir més control que el carbonet i s’acostuma a fer servir sobre superfícies relativament petites (per exemple, des d’un format A6 a un format A3 —a partir d’A2 és recomanable utilitzar un material que cobreixi la superfície més ràpidament, ja siguin carbonets, cretes o barres de grafit—)[2].

Una nota sobre la cura d’aquest material: és important evitar-hi els cops i les caigudes, ja que provoquen la ruptura de la mina a l’interior del llapis. També és recomanable adquirir protectors per a la punta dels llapis, especialment si ens agrada desar-los afilats o mantenir l’estoig net.

Sobretot quan acabem de treballar amb la gamma tova, és recomanable fixar el treball usant aerosol. Una altra alternativa, no tan efectiva, és col·locar un paper protector sobre el treball, assegurant-se que queda ben fix —ja que si el paper protector té moviment, el grafit es correrà.

 

Grafit

Com indica el seu nom, aquest material consisteix en una mina de grafit que no està recoberta per una barra de fusta. També es classifica mitjançant el sistema H, B i F que hem explicat anteriorment.

La característica principal d’aquest material és que permet un control gairebé tan efectiu com el del llapis, però al mateix temps ofereix la capacitat de cobrir superfícies grans més ràpidament —ja que a més d’usar-los de punta es pot fer-los treballar amb els laterals.

S’afilen amb la mateixa facilitat que el llapis, és a dir, fent servir una maquineta. De la mateixa manera que els llapis, si es volen conservar amb punta, també convé utilitzar un protector de puntes.

El grafit també ve en format de barra (de diferents valors), que és molt útil per a cobrir grans superfícies en poc temps i aconseguir traços gestuals d’un vigor intens.

Igual que quan treballem amb llapis tous, és recomanable fixar el treball amb aerosol una vegada que el donem per acabat.

 

Esfumins

Són rotlles de paper d’estopa acabats en punta que serveixen per a esfumar els dibuixos. Aquest material es pot utilitzar en combinació amb qualsevol dels materials esmentats anteriorment (carbonet, cretes, grafit, llapis de grafit) i també amb altres (Conté, llapis de color, pastels, ceres aquarel·lables, etc.).

 

Goma mal·leable o d’engruna

És un tipus de goma suau que serveix per a esborrar tant llapis com carbonet i pastel.

Com hem esmentat anteriorment, aquest material, a més de corregir errors, serveix per a produir «llums» sobre els ombrejats, és a dir, recuperar el color original del paper. Per a aconseguir aquest efecte és recomanable practicar diferents nivells de pressió amb la goma sobre el material que vulguem «il·luminar». Veurem que simplement recolzant-la sobre el carbonet aconseguim retirar una bona part del material.

Quan la goma ha quedat saturada de carbonet o grafit i comença a embrutar, cal girar-la de manera que vegem que n’emergeix una àrea neta, que quedarà a la vista i presenta el color original del material (en general, gris o blau cel).

Respecte a la durabilitat d’aquestes gomes, variarà considerablement depenent del material sobre el qual es faci servir; per exemple, si les utilitzem amb carbonet, duraran moltíssim menys que si les utilitzem exclusivament amb llapis, però fins i tot si les utilitzem amb la gamma més tova dels llapis de grafit, duraran menys que si les utilitzem amb la gamma mitjana. Per això, una possibilitat és partir la goma i reservar cada tros per a utilitzar-lo exclusivament amb un material o un altre.

En relació amb la cura de la goma mal·leable, idealment s’hauria de desar dins d’un embolcall plàstic —com film transparent o una bosseta ziplock— que ajudi a protegir-la de la pols, la punta dels llapis, etc.

Finalment, potser és útil esmentar quan ens hem de desfer d’una goma d’aquest tipus: sabem que una goma d’engruna s’ha de descartar quan —encara que l’hàgim girat prèviament— en lloc d’esborrar, comença a embrutar el paper.

 

Goma de plàstic

Aquest material es classifica d’acord amb els diferents tipus de duresa del plàstic amb el qual està fabricat. Algunes varietats són molt suaus i no agredeixen excessivament el paper, i d’altres serveixen per a eliminar i esborrar traços definitivament, però hem d’anar amb compte amb l’abrasió que poden arribar a produir en fregar-les massa fort sobre la superfície del paper.

Si volem assegurar-nos de protegir el paper de possibles arrugues, a l’hora d’esborrar convé recolzar els dits índex i polze de la mà oposada a la que fem servir per a esborrar en forma de L, i esborrarem només dins de la superfície que va de la punta d’un dit a l’altre.

 

Tinta xinesa

La tinta xinesa, molt usada per a cal·ligrafia xinesa i japonesa, és excel·lent per a dur a terme experiments gràfics i aconseguir acabats duradors. A més, és fàcil d’aconseguir i senzilla de manipular. La seva composició (a base de carbó d’arbres no resinosos o sutge d’olis vegetals, aigua i aglutinant) és molt estable químicament i no empal·lideix amb l’exposició perllongada a la llum. Antigament s’acostumava a fer servir a partir de barres sòlides que eren fregades sobre pedres rugoses, molent el material i barrejant-lo amb aigua fins a aconseguir la densitat desitjada. Avui dia trobem tintes líquides ja preparades.

Una precaució que s’ha de tenir en compte durant el seu ús és evitar enfonsar massa la ploma o el pinzell a la tinta —la tinta arribaria a la base de la ploma o a les arrels del pinzell i això no sol ser desitjable. També és recomanable provar el material en un tros de paper, que col·locarem entre el tinter i el paper sobre el qual treballarem. D’aquesta manera ens assegurarem que no hi hagi un excés de tinta. A més del pinzell, la tinta xinesa també se sol usar amb plomí o canya de bambú.

En relació amb cura del material, un cop hem acabat és important assegurar-se de tapar bé el flascó. Hem d’evitar deixar el flascó destapat perquè aquest material s’evapora amb facilitat, especialment durant les estacions de calor. En cas que succeeixi, si la tinta encara és tova, es pot diluir novament amb una petita quantitat d’aigua destil·lada.

 

Plomes

Solem anomenar ploma l’instrument que combina portaploma i plomí.

Les plomes són instruments que poden utilitzar-se tant en dibuix com en tipografia; per tant, una de les característiques d’aquest material és la seva plurivalència.

El portaploma és una peça de fusta sobre la qual encaixarem els diferents plomins.

Els plomins metàl·lics són de diverses grossors i dureses. Considerant que és un mitjà expressiu que permet resultats gràfics interessants, és important trobar el tipus de plomí que millor s’adapti a les nostres necessitats. Els plomins poden carregar una certa quantitat de tinta, la qual cosa permet utilitzar-los sense necessitat de submergir-los tan sovint com, per exemple, les canyes.

En relació amb la cura del material, és important evitar que la tinta s’assequi sobre la ploma, per això és recomanable utilitzar un drap o un paper mentre es treballa per a anar netejant la punta regularment —i especialment abans de desar-la.

Una vegada donem per acabat un treball fet amb ploma és important assegurar-se que la tinta està ben seca abans de desar-lo.

 

Canyes de bambú

Una característica important d’aquest material, especialment en relació amb els plomins, és que no té un canal on carregar la tinta; per aquesta raó cal submergir-la moltes vegades en el tinter. El traç variarà en relació amb la forma en què estigui tallada la punta.

Aquest instrument permet traçar línies gruixudes i vigoroses. Per això és una eina fantàstica per a experimentar i aconseguir resultats inesperats de gran valor gràfic.

Un altre aspecte positiu de les canyes és que, a diferència dels pinzells i les plomes, no exigeixen gaire neteja una vegada acabem; n’hi ha prou d’eixugar-les amb un paper de cuina o tovalló.

 

Retoladors

Els retoladors poden dividir-se en dos grups bàsics: els de base alcohòlica i els de base aquosa. Encara que, igual que els pinzells, també poden classificar-se d’acord amb el tipus de punta (fina, gruixuda, pinzell, cisell) o pel nombre de puntes (una, dues o tres).

Els retoladors de base alcohòlica se solen utilitzar per a treballs en els quals el to i la versemblança de la representació són clau. S’acostumen a fer servir en els camps del disseny industrial, disseny arquitectònic, disseny gràfic, storyboards i concept art, si bé les tauletes digitals els han desplaçat bastant. El seu punt fort és que permeten obtenir tonalitats usant un únic material (sense necessitat de pinzell, pintura, aigua o drap) i, a més, s’assequen gairebé immediatament. Algunes consideracions importants en relació amb l’ús d’aquests materials: d’una banda, quan els utilitzem, recordem posar uns quants fulls a sota (quatre o cinc) perquè quan hi pintem el líquid sol travessar fins a tres folis; de l’altra, la base alcohòlica fa que s’assequin aviat, és a dir, no duren gaire i cal tornar a carregar-los.

Els retoladors de punta de feltre de base aquosa són ideals tant per a fer esbossos com per a acabar treballs. La varietat de les puntes també permet resultats de diferent càrrega expressiva.

És important assenyalar que, igual que els pinzells, cal parar especial atenció a la cura de les puntes per a assegurar una bona qualitat en treballs futurs. Les puntes d’aquests retoladors no toleren gaire bé la pressió excessiva, i aquest tipus d’ús redueix considerablement tant la durabilitat com la qualitat de resposta del material. Hi ha dues possibles situacions que poden donar-se si pressionem massa: d’una banda, que la punta s’enfonsi fins que ja no marqui la superfície; de l’altra, que la punta es trenqui i generi un traç doble que no permetrà cap tipus de control.

 

Fixador

Com hem comentat anteriorment, per a fixar treballs fets amb carbonet, cretes o pastels necessitarem utilitzar un aerosol fixador. Fins i tot els treballs creats amb grafit o llapis de grafit, en particular si hem utilitzat una gamma tova, quedaran més ben protegits si els fixem utilitzant esprai. Existeixen alguns aerosols que són per a carbonet i altres per a pastel, però també n’hi ha per a aquarel·les i aiguada, per a grafit, etc.

Aquesta tasca requereix diverses precaucions. Les més importants que cal tenir en compte són que l’ús de l’esprai es faci en llocs oberts, que es provi l’aerosol per a assegurar-se que no salten gotes abans d’aplicar-lo sobre el dibuix, que es disposi el treball utilitzant pinces sobre un suport col·locat verticalment, que el polvoritzat es faci a una distància d’entre 30 i 40 cm i que es faci en un ordre zigzaguejant començant per la part superior.

Quan acabem d’utilitzar-lo girarem l’envàs i premerem sobre el dispositiu polvoritzador fins que no en surti líquid. D’aquesta manera l’esprai es conservarà correctament sense tapar-se i, així, funcionarà sense problemes en ocasions posteriors.

 

Pinzells

Hi ha molts tipus bàsics de pinzells, que es poden classificar de diferents maneres. Segons el mànec en tenim de mànec curt i de mànec llarg. Segons la duresa del pèl en tenim de durs/rígids i de suaus/esponjosos. D’acord amb la forma tenim els de llengua de gat (plans, de pèls curts i corbats), els plans (rectes, més llargs i amb més capacitat per a retenir la pintura), els rodons (acabats en punta), els ventall (plans i amb els pèls molt estesos) i els ovalats (grans i que serveixen per a fer aiguades molt àmplies). I, finalment, d’acord amb la grandària també varien enormement: van des dels molt petits i fins d’un pèl (de nombres baixos) o els usats per a fer maquetes (de cinc zeros) fins als pinzells plans o ovalats de càrrega (de nombres alts).

Els durs solen ser de pèl de truja i s’utilitzen principalment per a pintar a l’oli, però també es poden fer servir per a pintar amb acrílics o aiguada. Els qui pinten amb cavallet solen usar els de mànec llarg per a poder mantenir una bona distància amb la superfície. Per a treballar sobre tauler, excepte que es faci dempeus, el mànec llarg sol ser molest (fonamentalment pel contrapès).

Els pinzells suaus estan fets amb diferents tipus de pèl animal o fibra sintètica.

Els pinzells suaus de mànec curt solen ser els preferits pels il·lustradors i dissenyadors, ja que d’una banda permeten més control, i de l’altra es netegen més de pressa.

Igual que amb la resta de materials, és important provar-lo fent tipus diferents de traços i utilitzant diversos nivells de càrrega de material.

És important tenir clar que és necessari tractar-los amb summa cura, no només si volem que els materials durin, sinó que conservin la seva precisió.

Quan treballem no hem de deixar mai el pinzell recolzat en el contenidor de l’aigua, ja que això faria que el pinzell perdés la punta. En els pinzells sintètics, deixant recolzat el pinzell d’aquesta manera és qüestió de pocs minuts que la punta es blegui o, fins i tot, que els pèls es trenquin.

Quan fem servir aiguada o aquarel·la, els pinzells s’han d’esbandir amb aigua freda i netejar amb sabó sobre el palmell de la mà de manera molt suau fins que hagin desaparegut totes les restes de pigment. Si volem que els pinzells durin, haurem de fer la rentada amb molta delicadesa. És recomanable fer-la «dibuixant» una forma d’infinit.

Si hem pintat amb acrílics, s’han de rentar immediatament després d’haver-los utilitzat, primer amb aigua freda i més tard amb aigua i sabó. De vegades fa falta repetir l’operació fins que ens assegurem d’haver eliminat tota resta de pigment de la base del pinzell.

Una vegada els pinzells s’han eixugat és important desar-los en posició horitzontal o amb els pèls cap amunt.

Les consideracions de neteja dels pinzells són especialment rellevants si el material s’utilitza amb diferents tipus de pintures, atès que si no ho fem, és probable que observem variacions en els colors que «surten» del pinzell. Si, per exemple, l’hem utilitzat anteriorment amb tinta xinesa i ara volem utilitzar aiguada blanca, és probable que el color es vegi gris perquè una mica de material ha quedat a la base del pinzell. Per això és important esmentar que l’ideal seria tenir pinzells diferents reservats per a cada tipus de mitjà.

 

Proves amb els materials

És recomanable dur a terme moltes proves amb els materials de què disposem. D’aquesta manera ens assegurarem conèixer-los bé per a saber què ens poden oferir. Una màxima dins de l’educació plàstica és la d’acompanyar les possibilitats del material sense anar-hi en contra, o dit d’una altra manera, aprofitar les característiques que són pròpies de cada material. Si bé per al dibuix experimental aquesta màxima seria qüestionable, en general acaba provant-se veritable.