2. Elements del dibuix
2.2. He d’aprendre a mirar? Punt de vista
«El gran benefici del dibuix és que quan mires alguna cosa, és com si ho veiessis per primera vegada» (Milton Glaser).
Aprendre a mirar i a observar amb la màxima precisió de detall són competències fonamentals en la pràctica del dibuix i en les arts visuals en general. Afortunadament, aquestes habilitats poden desenvolupar-se, igual que tantes altres que hem après fins al moment, mitjançant l’entrenament sistemàtic.
A Sobre el dibujo John Berger és contundent quan diu:
«Per a l’artista dibuixar és descobrir. I no es tracta d’una frase bonica; és literalment cert. És l’acte de dibuixar el que força l’artista a mirar l’objecte que té davant, a disseccionar-lo i tornar-lo a unir en la seva imaginació, o, si dibuixa de memòria, el que el força a aprofundir-hi fins a trobar el contingut del seu propi magatzem d’observacions passades» (Berger, 2005/2015, pàg. 7).
Parlant de la importància de l’observació, a The Natural Way to Draw Kimon Nicolaides diu: «Aprendre a dibuixar és, de fet, qüestió d’aprendre a mirar —a mirar correctament—, i això significa molt més que mirar amb els ulls» (Nicolaides, 1941, pàg. 5).
A Nuevo aprender a dibujar con el lado derecho del cerebro Betty Edwards argumenta que l’habilitat global de dibuixar qualsevol cosa que es pugui percebre amb els ulls (objecte, persona, paisatge, etc.) únicament requereix cinc habilitats parcials:
- la percepció dels contorns;
- la percepció dels espais;
- la percepció de les relacions;
- la percepció de la llum i l’ombra;
- la percepció de la totalitat [1] (1979/2000, pàg. 20).
Encara que Edwards reconeix que per a poder produir dibuixos imaginatius i expressius es necessiten dues habilitats addicionals: el dibuix a partir de la memòria i el dibuix a partir de la imaginació (1979/2000, pàg. 21). Però, com veurem més endavant, també existeixen tècniques per a potenciar aquestes habilitats addicionals que, encara que tenen alguns punts de relació amb les cinc habilitats suggerides per Edwards, són completament diferents.
Frederick Franck, autor de The Zen of Seeing, diu:
«He après que el que no he dibuixat mai no ho he vist realment, i que quan començo a dibuixar una cosa corrent m’adono de com d’extraordinària és, un autèntic miracle» (Franck, 1973, pàg. 6).
Creiem que un dels punts més rellevants de l’aportació d’Edwards a l’ensenyament del dibuix és que, segons ella, no es tracta d’una activitat màgica per a només uns pocs escollits, sinó que tothom pot aprendre a dibuixar [2]. Segons l’autora, el dibuix és «una habilitat que es pot aprendre i ensenyar», atès que, per a ella, aprendre a dibuixar és aprendre a processar la informació visual d’una manera diferent de la que s’utilitza normalment i que «requereix usar el cervell d’una manera diferent de com ho fem sempre» (1979/2000, pàg. 31). Justament, la base de l’argumentació d’Edwards és que per a aprendre a dibuixar cal aprendre a veure-hi/percebre d’una manera diferent:
«La clau per a aprendre a dibuixar consisteix a establir unes condicions que indueixin un canvi mental cap a una modalitat diferent de processar la informació […], que ens capaciti per a veure-hi bé» (1979/2000, pàg. 33).
Per a Phil Metzger, per a dibuixar bé fan falta quatre coses: veure-hi, comprendre, exercicis i tècnica. Aquest autor diu:
«Veure-hi significa captar el motiu que es vol dibuixar i poder-lo analitzar com un conjunt abstracte de formes, colors, llum i superfícies» (Metzger, 1988/1991, pàg. 3).
Doncs per a Metzger, «tot el que “sapigueu” sobre l’objecte en qüestió, ho heu de deixar de banda» (Metzger, 1988/1991, pàg. 3). Aquesta postura és afí a la d’Edwards, que suggereix alliberar la mirada de «la “tirania” del sistema de símbols» (1979/2000, pàg. 45). Metzger diu que:
«comprendre significa entendre que tots els elements de l’objecte que us proposeu dibuixar estan relacionats i tenen cohesió entre si, encara quan des del lloc on us trobeu observant-los no sembli del tot “correcte”» (Metzger, 1988/1991, pàg. 4).
Metzger incideix en els beneficis de veure i comprendre el motiu de dibuix, tant detalladament com en abstracte. Així mateix, recalca la importància de la pràctica d’exercicis i l’aprenentatge de tècniques.
A Modos de dibujar Hans Daucher argumenta:
«Tothom pot aprendre a dibuixar igual que s’aprèn a escriure» (Daucher, 1984/1987, pàg. 7).
Per a aquest autor, tanmateix, el dibuix, igual que el llenguatge, es basa en el coneixement de signes. Daucher diu:
«Com més signes coneix una persona, millor podrà expressar-se per mitjà del dibuix. Com més gran sigui el repertori gràfic, més variada serà l’expressió dibuixística. Igual que es poden aprendre els mots d’un idioma, també es poden aprendre les múltiples possibilitats de la comunicació gràfica» (Daucher, 1984/1987, pàg. 7).
Si bé coincidim amb Daucher en què recordar certs signes gràfics és essencial a l’hora d’expressar-se amb el dibuix, creiem que aprendre a mirar és clau. El problema de l’ús de signes, o del «sistema de símbols», com l’anomena Betty Edwards, radica que justament condicionen la capacitat de mirar. Per exemple, un pot passar-se tota la vida repetint el mateix signe d’ulls sense donar espai a la integració dels ulls que un contempla.
Figura 21. Símbol d’ull.
Figura 22. Ull a partir de l’observació directa.
Aportaré un altre exemple. Estem acostumats a pensar en les ungles com:
Figura 23. Signe habitual per a referir-se a una ungla.
Però, què passa quan veiem una cosa com aquesta?
Figura 24. Signe d’ungla a partir de l’observació directa.
Certament, aquesta ungla, per a ser descodificada com a tal, depèn del context, però la forma tan estranya representada a dalt és la manera com la veia en dibuixar-la.
Figura 25. Signe de la mateixa ungla en el context més ampli del signe mà.
El que acabem d’explicar provaria l’argument de Frederick Franck, per a qui veure/dibuixar és l’art de des-aprendre (Franck, 1973, pàg. 25). O, fent servir paraules d’Edwards, hem d’«alliberar-nos del sistema de símbols».
Però alhora hem de tenir en compte que el «sistema de símbols» (tan qüestionat per Edwards) també pot oferir resultats meravellosos, i, de vegades, potser més personals i valuosos.
L’estampa d’Hokusai Ones oceàniques serveix per a il·lustrar aquesta idea, ja que és un model de l’ús del sistema de símbols. Per exemple, si observem la part de l’escuma representada amb figures triangulars o les cares idèntiques de les persones que van a la barca més gran, veurem que en tots dos casos es tracta de la repetició d’un patró simbòlic que funciona perfectament dins de la totalitat de l’obra.
Figura 26. Ones oceàniques, de Katsushika Hokusai.
Figura 27. Detall d’Ones oceàniques, de Katsushika Hokusai, on veiem la repetició del sistema de símbols que representa les cares i l’aigua.
Juan José Gómez Molina ataca el sistema d’Edwards per la seva pretesa «objectivitat fotogràfica» (Gómez Molina, Cabezas, Bordes, 2001, pàg. 31-33, 37-38, 49). Estaria plenament d’acord amb aquesta postura crítica si l’estudiant només es limités al mètode proposat a Nuevo aprender a dibujar con el lado derecho del cerebro o si l’itinerari d’aprenentatge acabés amb aquest mètode, però si simplement s’entén com un mitjà per a aprendre certs conceptes importants del dibuix —no com el sistema d’aprenentatge—, llavors cal defensar els beneficis del mètode proposat per l’autora nord-americana. Com esmentàvem anteriorment, creiem que el valor d’aquest mètode d’ensenyament —més que la seva aproximació pseudocientífica— radica a entendre el dibuix com una activitat no màgica que es pot ensenyar i aprendre.
Contrari a les postures d’Edwards o Daucher, a El placer de dibujar Nick Meglin afirma que no es pot ni ensenyar ni aprendre a dibuixar:
«Ningú et pot ensenyar a dibuixar. L’educació artística falla sovint a donar per descomptat que se’t pot ensenyar a dibuixar. No es pot. Essent així, com se’n pot aprendre? No se n’aprèn, simplement es dibuixa. L’educació d’un artista és el resultat de les seves experiències amb el dibuix» (Meglin, 1999/2001, pàg. 15).
Més endavant l’autor afirma que «un aprèn per si sol a dibuixar» (Meglin, 1999/2001, pàg. 16). L’argumentació de Meglin és simple: s’aprèn a dibuixar només mitjançant l’experiència de dibuixar, ja que, per a ell, qualsevol experiència d’aprenentatge és un procés pràctic. La postura de Meglin resulta una mica categòrica. És cert que una part de l’aprenentatge del dibuix, potser la més important, té lloc simplement dibuixant, però també és cert que les guies o instruccions que rebem (per mitjà de classes, vídeos, llibres, etc.) són realment útils per a accelerar el procés d’aprenentatge. Conèixer tècniques, rebre consells, saber trucs o obrir-nos a altres possibilitats expressives ens ajudarà a descobrir les possibilitats del dibuix i a obtenir resultats diferents dels que aconseguiríem per nosaltres mateixos.
Conclusions
Dibuixar és una activitat que es pot aprendre: s’aprèn a dibuixar igual que s’aprèn a llegir, a escriure, a anar amb bicicleta, a conduir un cotxe, etc. [3]
Aprendre certes tècniques pot contribuir a facilitar l’aprenentatge del dibuix.
Alguns autors insisteixen que la clau per a aprendre a dibuixar radica a aprendre a mirar, però, a més dels processos de pensament implicats, la psicomotricitat fina també té un paper important en l’acte de dibuixar.
A dibuixar se n’aprèn dibuixant. El tipus de coneixement del dibuix, si bé ha d’incloure la reflexió, és fonamentalment pràctic.