6.3. Psicologia de la Gestalt
Per la seva relació amb la percepció i la construcció de l’espai, és necessari destacar l’aportació de la psicologia de la Gestalt, fundada a Alemanya el 1912. Al mateix temps que en la imatge tenia lloc l’esfondrament de la perspectiva com a model espacial absolut, van sorgir els estudis de la Gestalt amb contribucions interessants des de les quals sostenir la nova arquitectura espacial de la imatge. Les aportacions més destacades van ser dos nous conceptes introduïts en la fenomenologia de la imatge: el de figura i fons, i el de forma i estructura, que van permetre comprendre la profunditat de l’espai amb uns nous paràmetres que posaven en escac l’exclusivitat d’aquest associat a la tridimensionalitat.
El concepte de figura i fons va aparèixer com a alternativa a la comprensió de la profunditat de l’espai del model del punt de vista monofocal. Es tractava d’una relació molt més flexible i oberta, que tot i jerarquitzar l’espai a partir d’indicar que hi ha un centre d’interès en la imatge, la relació d’aquest amb la resta de la imatge s’estableix a partir de relacions que poden arribar a ser molt subtils. Era un tipus de relació que s’adaptava perfectament a l’espai en moviment de la nova imatge tecnològica i, a més, era capaç d’aglutinar diferents imatges encara que aquestes provinguessin de diferents orígens.
El concepte que va establir les interaccions entre la forma i l’estructura va posar en relació les propietats formals de la imatge amb l’esquema mental sobre les quals se sostenia. La imatge es va considerar percebuda a partir d’esquemes mentals interioritzats en la ment de l’espectador a partir de la seva pròpia experiència visual i les formes que s’adaptaven a aquests automàticament passaven a ser percebuts com a pertanyents a aquesta categoria d’imatge. L’hàbit de visió era el responsable del reconeixement automàtic dels objectes habituals. No obstant això, aquests esquemes mentals també podien establir relacions amb les formes geomètriques essencials, cosa que també permetia la construcció de relacions formals a partir d’esquemes que no s’identifiquen necessàriament amb els objectes físics.
La pintura es va anomenar abstracta quan les formes que contenia no es podien associar a cap estructura d’un objecte conegut, però sí que es podien establir altres tipus de relacions que organitzessin d’alguna manera aquestes formes. Aquest concepte va ser important per passar a treballar amb la imatge, ja que permetia superar la barrera entre el mimètic i l’abstracte, possibilitant que tots dos poguessin coexistir simultàniament. El llibre de Wicius Wong Fundamentos del diseño bi- y tri-dimensional (1985) va posar de manifest la relació dels conceptes de forma i estructura amb el disseny gràfic, i per això es va convertir en una mostra de com les idees de la psicologia de la Gestalt van passar a formar part del treball de l’espai propi d’aquesta nova disciplina.
La psicologia de la Gestalt va ser la primera teorització integral de l’espai de la ment com a contraposició a l’espai físic, la qual cosa va significar relacionar la percepció i el pensament. El seu teòric més destacat va ser Rudolf Arnheim, l’obra del qual Arte y percepción visual (1979) va ser una de les més importants per a entendre aquests conceptes.
Va posar l’accent en els aspectes formals de la imatge com a mitjà indispensable de la transmissió de significats i va destacar la importància del muntatge en el procés creador del cinema. Va considerar que la imatge es construïa a partir de la fragmentació del temps i l’espai, establint amb això una major relació del cinema amb l’art que amb la realitat. Va posar en relleu els aspectes formals de l’obra d’art que hi havia en potència en la imatge en moviment, anunciant amb això les bases conceptuals del que serien els motion graphics quan la tecnologia necessària per a dur-ho a terme ho fes possible.