6.1. Les avantguardes artístiques
La formació dels motion graphics va ser el resultat d’un procés que es va alimentar d’un nou marc conceptual de la imatge nascut al començament del segle xx i en què les avantguardes artístiques van coincidir a concentrar-se en la demolició dels fonaments del realisme. Cadascuna a la seva manera, al mateix temps que construïen alternatives –des d’enfocaments diferents–, van anar posant l’accent a crear alternatives a l’espai del punt de vista únic que, heretat del Renaixement, havia encotillat la imatge en una determinada visió de l’espai. Si bé la tecnologia del cinema havia significat la introducció de la imatge en moviment, ho va fer imposant el model de punt de vista únic a la imatge i la linealitat temporal.
En un procés paral·lel al del naixement del cinema però conceptualment en contradicció amb aquest, les avantguardes artístiques estaven demolint els fonaments de la perspectiva com a mitjà de representació de l’espai de la imatge. Feien propostes de noves relacions espai-temporals en la imatge, per mitjà de diferents expressions: la descomposició en diferents plans del Cubisme; l’expressió del moviment en el Futurisme i en el Dadaisme, concretament en el Nu baixant una escala de Duchamp (1912); la convivència d’espais i temps diferents en el collage; i la realitat irreal del Surrealisme.
Wassily Kandinsky
Amb la introducció de l’abstracció en la pintura, l’art va prescindir definitivament de l’espai tridimensional, de la representació de la imatge associada a l’espai propi de la visió, de manera que la imaginació prenia el protagonisme per a l’artista i la participació del públic en la interpretació de l’obra adquiria un paper determinant.
A més d’artista, Kandinsky va ser un notable teòric de la imatge i va expressar les seves idees en un parell de llibres. A De lo espiritual en el arte (1911) va posar per davant la intuïció de l’artista per a expressar l’esperit del seu temps i mostrar el món interior que, segons ell, estava relacionat amb la música i el ritme. En les seves reflexions posava en relleu la relació de la imatge amb el temps, però no com a temps narratiu sinó en relació amb l’abstracció.
A Punto y línea sobre el plano (1926) va expressar noves idees que aprofundien les relacions de la imatge amb el temps i l’espai. Va considerar que la separació entre la música i la pintura era cada vegada menys clara, i també la separació entre el temps i l’espai que les caracteritzava mútuament. D’altra banda, va ensenyar la idea de la immaterialitat de l’espai abstracte a més de la seva imprecisa profunditat, la qual cosa establia connexions amb l’espai virtual que estava per arribar. Les seves reflexions van significar una gran aportació teòrica sobre les conseqüències de la ruptura amb l’espai tridimensional i la conseqüent abstracció que s’estava introduint en la imatge en moviment.