8.3. Gràfica televisiva i capçaleres
Els inicis de la televisió van significar una embranzida important per a la introducció del disseny gràfic en els mitjans audiovisuals, arribant els primers dissenyadors gràfics a la BBC abans de l’inici de les seves emissions comercials el 1936, per a dissenyar els logotips de la cadena i el seu desenvolupament en els incipients elements de continuïtat, i també les capçaleres dels programes d’aquesta. Així mateix el desenvolupament de la publicitat associada a les emissions televisives van ser un important terreny de desenvolupament del disseny gràfic, que ja amb una certa història d’instauració en els mitjans estàtics de comunicació, s’anava introduint en la imatge en moviment. La creació de la televisió va significar una forta penetració de l’audiovisual com a mitjà de comunicació, amb la irrupció d’aquesta a moltes llars.
La proliferació de cadenes televisives, públiques i privades dins dels països, va comportar una forta competència per les audiències entre elles, de manera que la identitat visual es va convertir en un element determinant a l’hora de construir la personalitat de cadascuna d’aquestes i així intentar identificar-se amb els públics potencials a què es dirigien. La programació de les cadenes ocupava la part central del dia (abans del naixement de l’emissió de 24 hores), de manera que l’emissió tenia un inici i un final, i eren moments tant de presentació com de comiat de la cadena amb el seu públic, amb la consegüent creació d’identitat visual. Les cadenes van iniciar el seu camí amb un perfil generalista, dirigint-se a públics molt amplis fins que van començar a conviure amb les cadenes especialitzades en temes específics, les quals es podien dotar d’unes estètiques més específiques i ser més incisives en els elements identificatius de les mateixes.
Un aspecte comú destacat de les cadenes generalistes va ser l’aposta pels informatius, centrats en els horaris de migdia i nit, coincidint amb les hores habituals dels àpats. Aquests programes de gran audiència van ser sovint dotats d’importants apostes visuals tant en les capçaleres com en els seus continguts. Un dels aspectes més destacats d’aquests projectes visuals va ser la creació de la infografia, entesa com l’ús d’elements gràfics per a la construcció personalitzada de les notícies i com a contribució determinant en l’assimilació de les mateixes per part del públic.
CBS
La CBS, nascuda com a cadena radiofònica el 1927, va ser una de les tres grans cadenes de televisió dels EUA, juntament amb l’ABC i l’NBC, i que encara perviuen. Són un clar exemple de la fortalesa de la imatge gràfica en la construcció de la identitat visual.
Un aspecte molt significatiu de la televisió pel que fa a la imatge és que la tecnologia associada a aquesta, especialment l’anomenada taula de mescles, permetia als diferents programes, fossin en directe o prèviament gravats, constituir-se sovint en una imatge composta. Així la imatge de televisió, a semblança de la cinematogràfica, també va passar a utilitzar la imatge composta. Si bé sovint aquesta composició de la imatge televisiva s’aconseguia de manera imperceptible per a l’espectador a l’igual del que ocorria en el cinema, en altres casos la ruptura de l’espai tridimensional era clarament mostrada. Per exemple, quan en una pantalla s’unien, al mateix temps, la imatge del presentador i en un altre espai de la pantalla se situava la imatge d’un corresponsal situat a molta distància, és evident que aquí també s’estava trencant la tridimensionalitat homogènia de l’espai de la imatge.
La imatge gràfica dels canals de televisió va anar adquirint importància com un dels mitjans més consistents per a donar un sentit d’unitat i de pertinença al flux audiovisual propi d’una emissió televisiva continuada. Bona part dels productes emesos per una cadena televisiva han estat creats externament i cadascun posseeix la seva pròpia identitat. Les cadenes van necessitar desenvolupar un fort programa gràfic que donés continuïtat i sentit de pertinença a tota l’amalgama de productes emesos. La introducció de la imatge gràfica en el bucle audiovisual es va introduir per nombrosos mitjans, utilitzant la imatge gràfica per a la construcció d’una identitat visual pròpia, ja fos en forma de capçalera, separadors, elements de continuïtat, infografia, autopromocions, etc.
La tipologia dels motion graphics més característica de la televisió són les capçaleres dels programes, dels quals recollim algunes de les mostres més rellevants:
- Rod Serling (1959). The Twilight Zone.
- Ken Mundie (1965). The Wild Wild West.
- Sandy Drove (1979). Eischied.
- Colossal Pictures (1985). The Twilight Zone.
- Barbara Laszewski (1988). Hey Vern, It’s Ernest!.
- Pat Gavin (1989). Agatha Christie’s Poirot.
- Penelope Gottlieb (1989). Saved By The Bell.
- Mark Pellington (1993). Homicide: Life on the Street.
- Danny Yount (2001). Six Feet Under.
- Joost Korngold/Renascent (2007). Odyssey in Rome.
Odyssey in Rome
És una bona mostra de com l’espai es pot convertir en protagonista de la imatge. Un espai imprecís i ambigu que no es correspon amb l’experiència que tenim de l’espai a partir de l’experiència vital. Aquest és un espai mental en què les relacions s’estableixen basant-se en coordinacions entre els diferents elements que el componen i que responen a criteris estètics.
Les formes imprecises que se succeeixen gairebé no mantenen relacions entre elles, més enllà de certes constants que es repeteixen: tipografia, colors, formes, etc. No hi ha cap manera de portar l’esquema espacial cap a la nostra experiència vital, d’atorgar-li tridimensionalitat, i un s’ha de «conformar» amb l’experiència estètica que s’ofereix.
L’espai gairebé no manté constants que l’estructurin. No obstant això, hi ha un negre que ocupa el fons que s’albira entre els fragments de les imatges que van canviant. També hi ha una tipografia que apareix en primer terme amb els crèdits del documental. Entre tots dos termes, en una mínima expressió de figura i fons, trobem un complex entramat d’estímuls visuals que s’agiten i es desplacen per a transmetre sensacions visuals.