6.2. Disseny gràfic
El naixement del disseny gràfic com a disciplina, amb els seus epicentres més representatius en l’escola de la Bauhaus (entre 1919 i 1933) i la Rússia posterior a la revolució de 1917, va significar la posada en primer terme de l’ús de l’espai com a eina de treball. En la mateixa concepció de la disciplina, trobem la utilització de qualsevol mitjà formal que pugui ser útil en funció de l’efectivitat comunicativa. Es treballava amb la forma per si mateixa, independentment de qualsevol altra consideració, fet que la va portar des de l’inici a posar en relleu les formes geomètriques, especialment les més senzilles, precisament perquè aquest tipus de formes mantenen una relació essencial amb l’espai, és a dir, l’espai els és connatural. La interacció entre les formes geomètriques volumètriques o planes va portar de forma natural a trobar relacions espacials més enllà de la representació de la tridimensionalitat.
El naixement del disseny paral·lelament a les avantguardes artístiques va posar de manifest com les noves potencialitats de l’espai recentment descobertes es transmetien al gran públic per mitjà dels mitjans de difusió en què progressivament s’anava introduint el disseny gràfic.
Els dissenyadors van posar en primer terme la importància de la tipografia en la comunicació i a partir de l’ampli joc que oferia la utilització de les seves formes, aquesta es va introduir a l’espai de la imatge. Les formes abstractes tipogràfiques van passar a conviure simultàniament amb la fotografia, les formes geomètriques, les textures, etc. i interactuaven entre elles, de manera que en el seu conjunt la convivència de les diferents tipologies d’imatges no feia més que constituir una imatge composta.
