5.5. Expanded cinema
L’expanded cinema va ser un moviment important per a la consolidació de la imatge tecnològica que va tenir lloc amb posterioritat a la II Guerra Mundial i que es va desenvolupar al llarg de tota la segona meitat del segle xx. A diferència del moviment artístic del cinema d’avantguarda, aquest moviment va tenir un reconeixement social i estava fortament organitzat. Va ser un moviment ampli associat a tres innovacions tecnològiques que van sorgir progressivament, sense implicar necessàriament que els seus participants rebutgessin una tecnologia per a apuntar-se a la següent, sinó que les diferents tecnologies dels mitjans de comunicació podien ser usades amb simultaneïtat.
La primera d’aquestes tecnologies va ser l’associada al cinema i que –ja amb més de mig segle al damunt– havia aconseguit una etapa tecnològicament madura. La segona va ser el sorgiment de la tecnologia del vídeo que havia significat un abaratiment important dels costos, i també una major versatilitat dels equips tecnològics. Finalment, la tecnologia de la computació gràfica que a partir del seu naixement en els anys seixanta s’aniria introduint amb molta força en el terreny de la imatge, amb la particularitat de tenir la capacitat de produir imatges per si mateixa –a diferència de les tecnologies de la imatge en els moviments precedents–.
Tots els moviments artístics associats a les tecnologies de la imatge en moviment van posar en relleu la relació entre la tecnologia i l’estètica, atès que van posar l’accent en l’experimentació, la qual cosa els va portar molt sovint a qüestionar l’ús «normalitzat» d’aquestes tecnologies i a buscar possibilitats d’expressió qüestionant precisament l’ús comunament acceptat de la mateixa.
Black Zero
Aquests autors van experimentar amb les tecnologies de la imatge en moviment més enllà de la narrativitat prevista, posant en relleu la importància que tenien aquestes tecnologies en la percepció de la realitat. Un instrument de les prestacions de la impressora òptica no va passar desapercebut pels artistes i les avantguardes cinematogràfiques dels anys seixanta van fer ús d’aquest fora del marc oficial del cinema, la qual cosa va significar que tingués un efecte oposat al previst, fet que continuaria aprofundint-se posteriorment amb l’aparició dels programaris de la composició digital.
Es tractava del cinema independent o experimental, en definitiva, del cinema d’avantguarda, que havia tingut els seus orígens en el període d’entreguerres i que va incloure tant el videoart com l’art digital, i que va ser batejat amb el terme expanded cinema de la mà de Youngblood, pel seu llibre del mateix nom publicat el 1970. El concepte d’expanded cinema va combinar les idees de relacionar el cinema com a punt de partida històric dels mitjans de comunicació juntament amb el de l’expansió, posant així en relleu la relació d’aquests mitjans amb la ment i, per tant, va accentuar la gran transcendència que li concedia a la recerca creativa audiovisual en comparació de les versions més clàssiques de les mateixes, això és, el cinema i la televisió comercial.
En les exploracions dels artistes emmarcats en aquest moviment –habitualment exposats en format de muntatges–, per diversos camins es qüestionava la imatge única, buscant amb això tant la simultaneïtat com la creació d’un espai envolupant d’imatges i sons, és a dir, la situació de l’espectador en escenaris alternatius en relació amb la imatge. Alhora que les imatges es tornaven simultànies es passava de la narrativa única a la múltiple, i, com a conseqüència de tot això, l’espai i el temps es fragmentaven i s’expandien en diferents direccions. Eren, de fet, composicions amb imatges en moviment de diferents procedències que, d’una manera o una altra, eren unides o posades en contacte, i amb això posaven de manifest que la unidireccionalitat de la imatge era clarament insuficient per a atendre les necessitats i les possibilitats de la seva utilització. Va ser un clar al·legat sobre la potencialitat de la imatge a què consideraven oberta per a anar més enllà de la utilització habitual en el terreny de l’oci propi de la indústria audiovisual.
Entre els vídeo artistes independents van destacar diversos autors com Andy Warhol, Bill Viola i Zbigniew Rybczynski, que van saber utilitzar la tecnologia per a crear imatges compostes sorprenents: Tango (1980) i The orchestra (1990). El seu treball va ser més proper a les expressions artístiques dels motion graphics i tot el corrent de l’art digital.
