4.5. Color
A partir de 1900, es va introduir el color en el cinema per mitjà de la coloració manual amb anilines, pintant fotograma a fotograma i amb un cost tres o quatre vegades superior al de les cintes sense acolorir. Aquesta tècnica també va ser utilitzada pel cinema d’avantguarda amb un necessari esment especial a les experimentacions dutes a terme per Norman McLaren.
Aconseguir la capacitat tècnica perquè la imatge en moviment pogués ser presa directament en color de forma automatitzada era un objectiu de la indústria cinematogràfica. No obstant això, que les càmeres de cinema arribessin a obtenir imatges en color va ser un llarg procés de gestació a què no se li pot atorgar una data precisa, ja que van ser diversos els camins empresos per a aconseguir-ho en un procés que va resultar ser tecnològicament complex i econòmicament costós. Les primeres càmeres eren voluminoses i poc manejables, i a més obligaven a obtenir un negatiu per a cadascun dels tres colors. Sense ser les primeres, tant Allò que el vent s’endugué com El Màgic d’Oz, ambdues de 1939, van significar la posada de llarg del color en el cinema.
Pel que fa a la televisió, les primeres emissions es van fer en blanc i negre fins que el 1953 es va introduir el pas cap endavant més espectacular fet per la televisió, amb la introducció del color als Estats Units. A Europa no arribaria fins que la BBC el va introduir el 1969.