4.1. Introducció
Els avenços tecnològics van marcar el camí pels quals s’anaven obrint possibilitats en el treball creatiu amb les imatges en moviment, alguns dels quals van resultar fonamentals en el seu transcurs, com l’aparició del so, el color i la televisió. La relació entre la música i la imatge està en el mateix cor dels motion graphics, de manera que la visualització de la música o la música amb imatges ja tenia un llarg recorregut quan va tenir lloc l’esdeveniment crucial de la introducció de la banda sonora en el cinema el 1927. Les expressions més experimentals van treballar des de l’inici amb la unió de formes abstractes i la música en directe, sorgint al mateix temps l’interès per la unió entre l’auditiu i el visual, ja que la imatge quan accedeix al moviment ja treballa amb la temporalitat, i va plantejar simultàniament la qüestió de la sincronització audiovisual.
En el cinema narratiu, la sincronització va estar clarament definida tant pels moviments labials com per l’ús dels efectes dels sons. En canvi, en la comunicació de base metafòrica s’establia una relació molt més indeterminada, relacionada més amb ritmes, sensacions generals i amb trobades crucials en els punts d’inflexió.
La unió entre la imatge en moviment i la música a la cinta de cel·luloide va posar de manifest la naturalesa radical que li era pròpia a cadascuna d’aquestes. La naturalitat amb què la música es va adaptar a la temporalitat i al moviment era un nítid reflex del seu caràcter intrínsecament temporal. En canvi, la imatge va trigar anys a fer aquesta adaptació atès que solament la imatge obtinguda amb la càmera ho havia aconseguit mentre que les expressions que no es basaven en la imatge mimètica ho van tenir més complicat. Va ser per això que els motion graphics com a tals no van néixer fins que el domini de la imatge en moviment va estar resolt en totes les seves facetes, cosa que no ocorreria fins a l’arribada de la imatge digital. La imatge és en essència espacial, com ho indica tota la tradició de l’art precedent i es va adaptar a la tecnologia del moviment per la via més fàcil, és a dir, aquella que va tecnificar la càmera obscura i, per tant, es limitava a la imatge que se situava davant de la càmera. No obstant això, quan es tractava de treballar més enllà d’aquesta imatge automàtica i es posava en joc el mateix espai, el tema es complicava enormement i va ser necessari el desenvolupament de tecnologies diverses, més enllà de la càmera cinematogràfica, que ho fessin possible.