La conseqüència tecnològica més important de l’embranzida dels efectes visuals va ser la creació, l’any 1929, del giny anomenat impressora òptica (optical printing), que consistia –esquemàticament– en posar cara a cara un projector i una càmera i enmig de tots dos una o més capes de cintes de cel·luloide sobre les quals es projectaven les imatges provinents del projector i que, amb l’ús de màscares o travelling mattes, aquestes imatges s’incrustaven solament sobre la part de la cinta que quedava al descobert. La imatge resultant era gravada per la càmera situada davant, de manera que la cinta amb la imatge resultant pogués tenir una segona projecció, sempre que la màscara utilitzada fos una contramàscara de la utilitzada en el primer procés.
Funcionament d’una impressora òptica
Aquest esquema serveix per a visualitzar el funcionament d’una impressora òptica. Com a partir de la suma d’imatges, amb les seves corresponents màscares, s’obtenien imatges compostes. En aquestes una càmera i un projector, un enfront de l’altre, treballen sincronitzadament per a refotografiar la pel·lícula en una nova cinta per a introduir noves característiques a la pel·lícula definitiva.
Si bé aquest procés es realitzava al principi de maneres més o menys rudimentàries i artesanals, en això es va posar l’interès suficient com perquè la tecnologia prengués mesures en la matèria i els procediments manuals fossin cada vegada més tecnificats. Els aparells per a dur a terme aquests processos van permetre una gran capacitat de manipulació de la imatge, de manera que, a la vista de la seva importància, van anar adquirint complexitat tecnològica i van aconseguir tenir un paper cada vegada més rellevant en el cinema.
Amb aquest giny, el treball de laboratori va adquirir un paper de progressiva importància i major complexitat significant, juntament amb altres procediments, el naixement del concepte de la postproducció de la imatge. La imatge es va anar tecnificant per a anar augmentant el seu caràcter màgic, això sí, cuidant molt que tota la tecnologia que hi havia darrere d’aquesta fos el més transparent possible per al públic. El principi espacial que sustentava la imatge narrativa necessitava conservar la il·lusió de l’espai monofocal, la qual cosa només era compatible amb uns efectes visuals que reforcessin l’acció, però que no es mostressin.
Diverses imatges, preses a l’exterior o al plató, eren unides o modificades per a obtenir una imatge composta, en un procés en què la imatge deixava de ser un reflex de la realitat per a convertir-se en un instrument de treball. L’espai tecnològic adquiria cada vegada més autonomia, permetent al seu torn que la imatge final fos cada vegada més independent de la imatge originària.
Impressores òptiques
Les primeres aproximacions al que serien les pròpiament anomenades impressores òptiques van néixer amb els inicis del cinema i van ser fetes artesanalment per autors anònims. Van servir per a introduir les primeres alteracions a la imatge lineal que s’obtenia de les càmeres de cinema, com ara foses, moviments invertits, etc.
L’objectiu era unir imatges en moviment de diferent procedència en una de sola per a fer-la més espectacular i, així, posar-la al servei de la imaginació del creador i del gust del públic. Que la narració passegés per realitats impossibles no era cap inconvenient mentre l’espai en què tingués lloc fos tridimensional. Aquest propòsit va significar el naixement de la composició d’imatges i, amb això, es van obrir noves possibilitats d’expansió de la imatge.
Impressores òptiques industrials
Els aparells artesanals inicials van donar pas a les primeres impressores òptiques industrials. Com es pot observar, es va dotar el projector de la capacitat de desplaçament, la qual cosa afegia la possibilitat de manipular la grandària de la imatge. El control dels diferents mecanismes que les componien eren duts a terme manualment per mitjà de manovelles.
El perfeccionament d’aquests ginys tenia una gran embranzida atès que el cinema es va oficialitzar com un dels mitjans d’oci més importants del segle xx i totes les grans productores cinematogràfiques van passar a treballar amb aquests. El refinament que s’exigia a aquests era molt elevat ja que no es permetia que les entranyes de la producció fossin visibles i els mitjans utilitzats per a la seva obtenció havien de romandre ocults per al públic. La producció de la imatge comercial cinematogràfica havia de ser en funció del relat de la pel·lícula i res no havia de distreure el públic d’aquesta. És per això que la producció de la imatge composta s’havia d’incrustar en un entorn de tres dimensions espacials coincidint amb el punt de vista de la càmera cinematogràfica i només s’hi podien inserir imatges que fossin acceptables pel públic com a pertanyents a aquest entorn espacial.
Estandardització de la tecnologia
Va significar l’estandardització d’aquesta tecnologia i molts dels processos que s’havien realitzat manualment van passar a fer-se tècnicament, de manera que el control sobre la imatge final va passar a augmentar considerablement. Això va fer possible que les diferents imatges utilitzades poguessin, cada vegada més, interactuar entre elles. Es va convertir en una eina imprescindible del cinema de grans pressupostos per a l’obtenció d’entorns espectaculars. La impressora òptica va jugar un paper important durant la II Guerra Mundial per a la propaganda que l’exèrcit dels EUA va dur a terme.
Després de la II Guerra Mundial la impressora òptica aconseguiria el seu màxim apogeu que duraria fins a l’arribada de la tecnologia digital. Un dels problemes que arrossegava la multiexposició de la pel·lícula era la pèrdua progressiva de la qualitat de la imatge generada en successives exposicions. Per a mitigar aquest problema, es van multiplicar les fonts d’imatge que podien arribar a intervenir en l’obtenció de la imatge final arribant, en les seves últimes versions, a introduir fins a quatre fonts simultànies d’imatge. Les complexes tecnologies que contenien havien de ser manipulades per especialistes, els quals havien de ser consultats abans de l’enregistrament de les imatges, ja que la seva obtenció s’havia d’ajustar al que era possible dur a terme en el treball del laboratori.
Efectes visuals d’Star Wars
Va estar en actiu fins a l’arribada dels primers programaris de composició digital i amb aquesta es van realitzar els efectes visuals dels primers episodis d’Star Wars. Ara es conserva com a peça de museu a l’entrada dels estudis d’ILM (Industrial, Light & Magic).
El nivell de perfecció aconseguit va ser tal que la seva vigència es va perllongar més enllà dels inicis de l’aparició de la tecnologia digital de la imatge, ja que si bé la capacitat de càlcul de la nova tecnologia no tenia rival, es va trigar alguns anys a superar l’eficiència d’alguns processos aconseguits per la impressora òptica.