L’arribada de la tecnologia digital a partir de mitjan segle xx va fer operatiu el tractament de la informació per mitjà de nombres i textos, entrant una mica més tard en el terreny de la imatge per la seva major complexitat tecnològica. Ivan Sutherland va concebre el 1963 l’Sketchpad, un sistema que permetia la interacció amb l’ordinador per a dibuixar línies en la pantalla, establint amb això les bases del que seria la computació gràfica. A partir d’aquest moment es va iniciar tot el procés complex de desenvolupament del que avui es coneix com a tecnologia de la imatge digital i que a partir dels prototips inicials desembocaria en l’aparició dels primers editors gràfics en els anys vuitanta i les primeres passes de la marxa dels programaris de la imatge audiovisual: els programaris de 3D a la fi dels anys setanta i els de composició digital a mitjan vuitanta.
El programari de la composició digital va néixer el 1984 amb la idea de poder unir fragments d’imatge parcialment i mitjançant el render, creant-se per aquest mitjà parts independents del que després seria la imatge final cinematogràfica. El seu posterior desenvolupament va anar recollint tota la tradició del tractament de la imatge de l’època analògica i va representar la culminació dels efectes visuals. La impressora òptica s’ha de considerar de ple dret com l’antecedent de la composició digital, a què va anar substituint al llarg dels anys vuitanta. En l’origen conceptual d’aquest nou programari hi ha la cultura audiovisual provinent de la tradició del cinema i de la televisió, i també la tècnica tradicional de l’animació manual. Va ser un procés en què es van experimentar successives tecnologies, aprofitant-ne unes i rebutjant-ne unes altres, a partir de les necessitats de satisfer la creació dels efectes visuals del cinema, sent aquesta experiència la que determinaria les tecnologies que es van consolidar en la creació de la composició digital.
Programaris de tecnologia digital
Durant un breu període inicial, va tenir lloc una certa confusió i una forta competència entre els diferents programaris de la tecnologia digital. No obstant això, es va produir un procés de ràpida estandardització dels mateixos (la plataforma After Effects va ser llançada el 1992), amb què la composició digital juntament amb el 3D, es van convertir en el pilar de la tecnologia audiovisual digital usada per a la creació dels motion graphics.
Amb la tecnologia digital els efectes visuals van aconseguir la seva plenitud. Es va aconseguir la total transparència en la unió d’imatges compostes perquè es va permetre la suavitat absoluta en la transició entre les parts de la imatge que la componien. Els efectes visuals havien aconseguit la imperceptibilitat visual per a l’espectador i en bona mesura també la intel·lectual, quedant la ment atrapada en la trama de la narració en què participava, però impossibilitant discernir al mateix temps entre els fragments de la imatge, deixant aquest exercici per a una visió especialitzada. Les imatges digitals dels efectes visuals es van acoblar perfectament a l’espai tridimensional i amb això van passar a formar part de la narrativitat, sense que pogués distingir-se entre aquelles imatges que tenien el seu origen en una càmera i aquelles que provenien d’un ordinador.
Per a aquesta finalitat va néixer el programari de la imatge sintètica 3D per a possibilitar la creació d’imatges en tres dimensions dins del mateix ordinador, les quals podien adaptar el seu punt de vista a l’espai obtingut amb la càmera. Va ser el naixement de la càmera digital i amb això la introducció de la visió monofocal en l’entorn digital. Era una càmera que disposava de llibertat absoluta de moviment i de posició, podent-se aconseguir plans impossibles per a una càmera física.
Jurassic Park
Va significar que el programari 3D aconseguís el seu zenit adquirint la capacitat de crear el realisme absolut, l’espectador ja era incapaç de distingir entre les imatges físiques i les sintètiques. La càmera virtual permetia fer coincidir el punt de vista de la imatge 3D amb el de la càmera física. La composició digital va servir perquè ambdues passessin a conviure plenament integrades, amb aparent naturalitat.
La producció dels efectes visuals tradicionals es va abaratir considerablement i van passar a estar a la disposició de qualsevol productora. Van néixer les empreses especialitzades en efectes visuals digitals, en què els seus especialistes, que dominaven les noves tecnologies, van passar a proporcionar i difondre aquestes noves imatges tant en el cinema com en altres mitjans. Al seu torn, la tecnologia digital es va continuar desenvolupant en noves tecnologies i posant les últimes novetats al servei de les grans produccions. Tot això va propiciar que l’espai tridimensional visqués un període de fort rellançament.
La revolució digital va portar amb si el naixement d’un nou entorn propi de la imatge tecnològica: l’espai virtual. Un espai que per mitjà dels programaris de la composició digital i de la imatge sintètica 3D, va ser transmès a la pantalla cinematogràfica i amb això la imatge va aconseguir una gran capacitat per a l’expressió dels mons imaginaris, sempre que aquests apareguessin amb la cotilla de la tridimensionalitat. L’espai virtual de l’ordinador va passar a transmetre’s a la pantalla amb la consecució de mons que fins llavors no havia estat possible visualitzar però que l’entorn naturalista amaga perquè l’espectador se centri en la trama.
Aquesta tremenda capacitat creativa aconseguida per la imatge posada al servei dels efectes visuals cinematogràfics per la tecnologia, va ser convenientment interpretada i posada al servei de les ments creatives de la imatge, donant així sortida a una demanda latent, el que va representar el naixement pròpiament dit dels motion graphics i que, al seu torn, connectava amb la interpretació creativa de la tecnologia de la imatge audiovisual analògica precedent. Per fi, la imatge gràfica aconseguia llibertat absoluta de moviment i amb això es consolidava un nou tipus d’imatge de base metafòrica que ampliava de forma inèdita el treball de la ment en relació amb l’audiovisual. L’espectador d’aquestes imatges rebia un nou encàrrec per a poder afrontar-les, ja que aquestes havien de ser interpretades per a adquirir sentit, i la imatge deixava de tenir només sentit literal.
El nou espai virtual sorgit de la tecnologia va obrir tot un ventall de possibilitats que van posar en relació la imatge i el pensament: una nova imatge que havia de ser pensada per a ser construïda i el pensament passava a disposar d’imatges per al seu treball. Si amb la tradició il·lustrada, el pensament havia estat reservat per a l’ús de la paraula, la tecnologia digital de la imatge en moviment proporcionava noves formes de pensar i de construir la realitat per mitjà de la imatge. Quan la tecnologia va dotar la imatge de moviment, aquesta es va obrir al joc del temps i de l’espai com a elements actius de la mateixa, adquirint així les eines imprescindibles per a poder establir profundes relacions amb la ment.
La composició digital va ser creada per als efectes visuals del cinema i els motion graphics no van ser més que una interpretació creativa d’aquest conglomerat de tecnologies, les quals convenientment utilitzades permetien la lliure creació amb la imatge en moviment més enllà de la imatge mimètica. Les poderoses capacitats al servei de la imatge tridimensional per al cinema (i la TV) van ser utilitzades per a portar a terme els nous conceptes de la imatge exposats sorgits al llarg del segle xx, els quals van trobar en aquesta eina l’instrument principal per a la seva materialització, salvant definitivament les clares limitacions que per a aquests propòsits oferia la tecnologia analògica precedent.
D’aquí que la composició digital, un compendi de tecnologies de què s’havia de conèixer el seu funcionament per a poder portar a terme efectivament els projectes, es convertís en l’eina fonamental dels motion graphics, ja que va passar a ser, sobretot, un instrument al servei de la conceptualització de la imatge, ja fos per mitjà de les diferents tipologies del disseny audiovisual o bé de les expressions artístiques independents. Es va convertir en la tecnologia principal per a la construcció de l’espai de la imatge audiovisual, un espai que també podia utilitzar les tres dimensions físiques però que, no obstant això, havia superat aquest esquema com a únic referent en la imatge audiovisual. La composició digital va passar a ser l’eina imprescindible per a la construcció de l’espai, explorant amb això les noves possibilitats que s’obrien amb el nou espai virtual. L’espai es va tornar dinàmic i va passar a crear-se en funció de les necessitats expositives, fins al punt que podien conviure diversos espais al mateix temps dins de la imatge. La composició digital permetia treballar amb la fragmentació de l’espai i utilitzar-lo segons les necessitats. La utilització lliure de l’espai va passar a ser la característica essencial del que es va conèixer com a motion graphics.
Quan la composició digital va passar a ser interpretada creativament va resultar que aquella tecnologia prevista per a unes finalitats determinades, va ser capaç de donar sortida a una demanda latent que l’art portava temps reclamant per a ser utilitzada. Tan evident va ser que es passés a mirar aquestes imatges amb tota naturalitat com que la ment va començar a treballar amb paràmetres espai-temporals inèdits, amb què fins llavors no era possible treballar amb la mateixa naturalitat.
No solament van tenir lloc canvis radicals en la concepció de l’espai sinó que el temps també va deixar de ser lineal. Va deixar d’existir un temps unitari, com el narratiu, com a únic referent, i també diverses temporalitats podien passar a formar part de la imatge de manera simultània. La fragmentació espacial també es va traslladar a la temporalitat de la imatge, passant sovint la música a ser el catalitzador de tota aquesta nova complexitat temporal. Tot això va tenir com a conseqüència que els espais i els temps passessin a entremesclar-se en la construcció de la imatge.
Com que no es disposava d’un esquema espacial ni temporal a priori en la construcció dels motion graphics va ser el que va fer des dels seus inicis que l’elaboració fos tan lenta. No solament la imatge, mimètica o no, sinó que l’espai i el temps que la contenia havia de ser pensat i construït, utilitzant per a això la metodologia de l’assaig i l’error, que la mateixa concepció de la tecnologia havia disposat com a mitjà per a ser utilitzada. És un procés que permetia la reversibilitat de tot el procés de creació, la qual cosa va encaixar perfectament amb la metodologia que li és pròpia al treball creatiu.
La interpretació estètica de la composició digital va posar la imatge tecnològica al servei de la imaginació per mitjà dels motion graphics. Més enllà de les diferències fonamentals quant a l’ús de l’espai i el temps, hi ha tot un entramat de tecnologies que constitueixen la composició digital creades al servei dels efectes visuals, que van passar a ser utilitzades creativament al servei dels motion graphics.
De l’exposat es dedueix que dins del programari de la composició digital van passar a conviure la versió oficial per la qual va ser creada: els efectes visuals per a la construcció a partir de diferents fragments d’espais que s’unificaven en un espai únic de tres dimensions, la seva interpretació creativa i els motion graphics, que van utilitzar tota aquesta tecnologia creativament i van aconseguir que la imatge aconseguís noves i insospitades capacitats. El que va diferenciar a tots dos, fonamentalment, va ser la llibertat creativa en la utilització dels temps i espais, i també la possibilitat d’utilització de la imatge no mimètica. Es va convertir en un programari que cobria al mateix temps dues esferes de treball clarament diferenciades, donant-se el cas que si bé tecnològicament va ser possible la seva compatibilitat, en canvi, conceptualment va presentar clares diferències.
Aquest doble ús de la composició digital entre l’artístic i els efectes visuals va portar a un encreuament de camins que encara està en l’origen de la confusió existent de reduir la composició digital a un programari de postproducció, tenint aquesta idea un sentit més aviat pejoratiu utilitzat per a designar els motion graphics. Perquè els efectes especials fossin capaços de generar imatges cada vegada més espectaculars, el procés de millora tecnològica ha tingut com a conseqüència que la convivència entre els efectes visuals i els motion graphics estigui clarament dominat pels primers. De la mateixa manera que en el cinema la composició es va introduir i va formar part intrínseca d’aquest, els motion graphics van néixer de la composició sorgida amb el cinema i no es van consolidar fins que la composició va aconseguir la seva plenitud amb l’arribada de la composició digital. La retòrica de la composició digital es va convertir en una part intrínseca de la comunicació dels motion graphics i, sobretot, va ser una retòrica basada en les possibilitats que ofereix l’ús de la tecnologia a l’espai virtual.