Hi ha un fil conductor que enllaça els inicis del cinema amb la tecnologia del vídeo i arriba fins a la tecnologia digital. Totes aquestes tecnologies van estar, al seu torn, solcades per exercicis d’experimentació creativa de la mà d’artistes que van investigar les possibilitats dels nous ginys que anaven sorgint, atès que posaven de manifest com les tecnologies de la imatge obrien horitzons profunds al voltant del que era la imatge i del paper d’aquesta en la interpretació de la realitat. Va ser d’aquesta relació complexa que s’estableix entre l’art i la tecnologia que van sorgir els motion graphics.
La trobada inicial entre l’art i la tecnologia va succeir amb l’invent de la perspectiva en el Renaixement i es va anar intensificant no solament a partir de reflexions teòriques sinó també amb la creació d’instruments i màquines, molts dels quals van caure en l’oblit quan van ser superats per uns altres més efectius per a determinats propòsits. Sobre les bases del primer instrument científic al servei de la imatge, la càmera obscura, es construiria segles més tard la màquina fotogràfica, responsable de proporcionar preses mecàniques dels objectes situats davant seu. La càmera cinematogràfica, seguint els mateixos principis, introduiria el moviment en la imatge, cosa que la dotaria d’una gran fascinació popular.
L’últim episodi d’aquest procés va ser la creació de la càmera virtual, com a part dels programaris de l’audiovisual digital –el de 3D i el de la composició digital–, que la va dotar d’una llibertat absoluta de manipulació. Va representar la culminació del procés de convergència entre l’art i la tecnologia al servei de la imatge mimètica, que s’havia accelerat des de la Revolució Industrial.
Amb el cinema, la imatge va deixar d’estar associada només a l’espai i també va passar a formar part del temps, proporcionant relacions inèdites espai-temporals. Aquestes relacions van quedar sovint atenuades sota l’embolcall de la narrativitat com a model dominant imposat per la indústria cinematogràfica, però també van sorgir propostes que van bussejar en les seves possibilitats amb la intenció d’explorar l’abast expressiu d’aquesta nova plataforma artística.
La llarga tradició que relaciona la imatge mimètica amb la tecnologia havia servit per a uns propòsits, encara que, no obstant això, van sorgir altres experiències que van obrir nous camins, com va ocórrer amb les avantguardes artístiques al començament del segle xx. La seva irrupció va suposar un salt qualitatiu important per a entendre que la imatge no solament es referia a la mirada i que l’acte de la visió estava relacionat amb el pensament.
La imatge en moviment va obrir noves expectatives a la creativitat, apareixent des dels seus inicis la necessitat d’investigar els mitjans tècnics i tecnològics per a superar tant l’estructura monofocal de l’espai com la linealitat temporal. Les limitacions, que suposaven la concepció dels instruments al servei de la indústria que definia el seu desenvolupament tecnològic, eren una barrera per a una nova imatge que al mateix temps suggeria l’exploració de nous rumbs. Per això es van obrir, almenys, cinc vies de possibles actuacions en aquest sentit:
- La diferenciació entre el resultat de l’enregistrament i la projecció de les mateixes, amb l’ordenació de fragments del metratge a partir de certs criteris, fet que desembocaria de manera més significativa en el muntatge.
- La intervenció a l’interior del mateix fotograma alterant-lo per diversos mitjans.
- La utilització de formes abstractes com a imatge.
- La cerca de projeccions alternatives a la imatge única en la pantalla.
- La unió de dues o més imatges en moviment en un mateix espai de la pantalla i de manera simultània.
Totes aquestes alternatives eren compatibles entre elles i obrien un completíssim panorama de treball per a l’experimentació, posant de manifest que la uniformitat espai-temporal inicial contenia en potència altres possibilitats. Aquestes experimentacions van tenir repercussions en la configuració futura de la tecnologia, especialment aquelles que van estar lligades amb els efectes visuals, ja que tenien darrere un gran potencial econòmic que les empenyia.
El nou escenari dominat per la indústria cinematogràfica va obrir una forta relació entre l’art i la tecnologia, de manera que les innovacions tecnològiques es van succeir en un procés intens, l’objectiu del qual era la consecució d’una imatge cada vegada més naturalista, amb la introducció del so i del color com a fites més destacades. Al seu torn, es van crear nous mitjans que popularitzaven cada vegada més la imatge com a mitjà de comunicació, els resultats més cridaners dels quals van ser la televisió i el vídeo. Unes tecnologies que multiplicaven la presència de la imatge en la societat i anunciaven, al seu torn, una comunicació no solament més rica en imatges, sinó que també s’obrien a la necessitat de treballar amb aquestes per a entendre i construir la realitat.
Les tecnologies cada cop més sofisticades eren, al seu torn, interpretades creativament unes vegades dins del mateix cinema i unes altres en ambients artístics experimentals. Tant en un cas com en l’altre es donava plena constància que hi havia altres enfocaments possibles en la manera, més o menys institucionalitzada, d’entendre la imatge. La potencialitat creativa a què donaven motiu els nous ginys de la imatge quedava palesa en aquestes experimentacions, atès que donaven bona mostra de com progressivament la tecnologia de la imatge anava modificant la manera de relacionar-nos amb el món.