Taller de forma i composició: Marc conceptual i catàleg d'exemples


Gemma San Cornelio Esquerdo PID_00244601
Primera edició: febrer 2017

5. Equilibri i tensió

5.1. Introducció

Un dels pilars fonamentals en la composició és la noció d’equilibri. En aquest sentit, Dondis afirma que la necessitat d’estar-se dempeus fa que l’equilibri sigui la referència visual més forta de les persones, ja que es fa de forma inconscient. Segons Arnheim, l’equilibri en una imatge és l’estat en què les forces que actuen es compensen les unes amb les altres. Així doncs, tots els elements es determinen mútuament de manera que sembla que no sigui possible cap canvi. Per a aquest autor, el desequilibri en una imatge en dificulta la lectura.

D’aquesta manera, la tensió apareix davant la falta d’equilibri. Qualsevol allunyament de l’estructura visual i geomètrica provoca centres d’interès i tensió. De forma similar, Berger assegura que el moviment i la calma absoluta porten igualment a l’apatia.

Per tal que ens fem sensibles, cal que el nostre equilibri amenaci de trencar-se, però sense arribar-hi, i que, si es trenca, aspirem a restablir-lo de seguida. (Berger, pàg. 155)

Per exemple, per a Berger, si dividim un rectangle per la meitat, l’ull s’aparta d’un efecte de simetria, esgotat en un moment. Però si es divideix en parts desiguals, es produeix un incentiu de tensió.

20106_m1_012

Si la composició té per efecte disposar els elements de tal manera que cap d’ells sigui indiferent, ho aconsegueix per la tensió produint en nosaltres un joc d’impulsos contrari que provoca la nostra sensibilitat plàstica, la manté i la renova (Berger, pàg. 160).

El gràfic següent presenta una composició asimètrica amb una tensió cap amunt.

Il•lustració projecte unavezseera.net, Gemma San Cornelio, 2004.

Il·lustració projecte unavezseera.net, Gemma San Cornelio, 2004.

En les representacions religioses es manté aquesta estructura de certa asimetria. En l’exemple següent, L’anunciació de Botticelli, hi trobem unes línies de tensió que van en diagonal descendent des de la cantonada superior esquerra.

L’anunciació, Botticelli, 1485, Open Access for Scholarly Content (OASC) via Met website.

L’anunciació, Botticelli, 1485, Open Access for Scholarly Content (OASC) via Met website.

Berger assenyala un altre exemple sobre tensió basada en la figura del triangle present al quadre de L’últim sopar de Thierry Bouts. La disposició triangular estableix punts de tensió privilegiats, de manera que en el triangle central la nostra atenció va en primer lloc als tres vèrtexs que formen el cap de Jesús i els apòstols.

En l’exemple que proposem a continuació, el pòster original de la pel·lícula Ben Hur, aquesta estructura piramidal es repeteix i atorga el protagonisme als cavalls de la carrera que té lloc a la pel·lícula.
Cartell de la pel·lícula Ben Hur, Reynold Brown, 1959, impawards.com, domini públic.

Cartell de la pel·lícula Ben Hur, Reynold Brown, 1959, impawards.com, domini públic.

Segons Arrillaga (2000), l’equilibri compositiu ha d’entendre’s en termes relatius, ja que no és en si un valor absolut ni un estat pur de cristal·lització de l’ordre i la forma; ni tan sols és l’únic valor que determina l’equilibri global d’una imatge, ja que, per exemple, en estils com l’impressionista, l’equilibri cromàtic o, més comunament, l’harmonia de color pot ser més determinant que l’equilibri de l’organització formal. Així doncs, com gairebé totes les nocions que anirem desgranant en aquest mòdul, les hem de considerar com a meres indicacions i no com a veritats científiques o dogmàtiques. En aquest sentit, Arnheim, que és potser un dels autors més exhaustius en la classificació, escrivia sobre l’equilibri en l’art com a contrapunt:

El contrapunt pictòric és jeràrquic, és a dir, contraposa una força dominant a una altra de subordinada. Cada una de les relacions és desequilibrada en si; juntes, s’equilibren totes mútuament en l’estructura de l’obra sencera. (Arnheim, pàg. 56)

Tanmateix, no tots els esquemes d’equilibri es basen en la riquesa del contrapunt. El mateix Arnheim distingeix quatre esquemes principals on no existeix aquesta compensació explícita de forces:

  • Centrals, amb un sol accent fort al qual tot se supedita, com en el retrat tradicional.
  • Binaris, amb un duo de figures o grups, típic de les composicions fortament simètriques.
  • Jeràrquics, constituïts per accents que van del més fort al més dèbil en una xarxa de relacions subordinades. Bona part de la pintura universal està basada en aquest esquema.
  • Atonals, amb moltes unitats del mateix pes creant textura en lloc d’estructura.