4. Tipografia digital

4.6. Com es dissenya una font digital

4.6.6. Kerning

En el moment en què comencem a ajuntar lletres i a crear paraules, es generen uns espais entre elles. Aquests espais, que generalment s’acostumen a formar entre grups de dues lletres, es poden ajustar automàticament perquè òpticament els textos obtinguin una millor aparença.

El terme kerning deriva de l’anglès kern, que feia referència a la porció d’una lletra que s’estenia més enllà del caràcter de plom i que s’havia de retocar manualment llimant la peça i extraient-ne material. No s’ha de confondre amb els conceptes interlineat o espai entre caràcters, ja que aquests són additius i el que fan és, en essència, afegir espai a l’espai existent. Des del punt de vista tècnic, és molt més còmode utilitzar el terme tracking (comunament utilitzat a la majoria de les aplicacions informàtiques), que descriu l’addició o eliminació de l’espai entre lletres.

En el procés de l’espaiat podem trobar certes complicacions problemàtiques entre parells de caràcters que ens seran gairebé impossibles de solucionar amb l’espai natural a esquerra i dreta. En aquest punt, haurem de fer una llista d’aquests parells de caràcters i treballar-los de manera específica i personalitzada.

Alguns dels parells que caldria supervisar són: AO, AT, AU, AV, AI, AO, At, Au, Av, BV, BY, FA, Fo, JA, KO, Kv, LT, LU, LV, LY, Lv, OA, OV, OX, OY, PA, PX, RO, RU, RV, RI, TA, To, UA, VA, VO, Va, Vf, Vg, Vi, Vn, Vo, Vs, Vx, Vz, XO, Xv, JA, JO, Ja, Yf, Yg, Yn, Jo, Yp, Ys.

Exemple de parells de caràcters sense kerning (a dalt) i amb kerning (a baix).