6.7. Ús correcte dels vídeos en un projecte transmèdia
6.7.6. Elements narratius
Suposem que el vostre vídeo incrustat va més enllà de mostrar simplement una evidència o potenciar una emoció. Voleu explicar una història. Tant si teniu ambició i plantegeu crear un breu curt cinematogràfic en què s’expliqui una història, com si és una sèrie de fotografies animades amb un text o una veu en off, o simplement un videoblog o un tutorial en línia en què expliqueu alguna cosa, és necessari pensar i planificar abans de posar-se a gravar.
El primer pas, ja l’hem detallat en parlar d’imatges, és fer-se’n una idea. Pensem en què volem dir, per què ho volem dir, a quin públic volem arribar i quins formats usarem per a explicar la nostra història.
Entendre el nostre públic és important, especialment si dedicarem un temps extra a desenvolupar un vídeo. Evidentment, no podem (ni necessitem, en realitat) saber-ho tot sobre el públic. Podem fer-nos una idea prou raonable de qui són les persones amb qui estem parlant si podem contestar aquestes tres preguntes:
- Quins són els seus interessos?
- Quines expectatives han posat en el nostre material?
- Quins coneixements previs tenen sobre el tema que tractem?
Per a establir millor què volem explicar, el millor és entendre la nostra motivació última, per què ho volem explicar. És a dir, hem de respondre la pregunta: per què és important?
Una vegada tenim la motivació, hem de compilar les dades bàsiques que situen la nostra història i li donen sentit. En el periodisme o en la literatura de no ficció s’associen tradicionalment aquests processos d’ubicació a una sèrie de W de l’idioma anglès:
- What: què volem explicar.
- Why: per què ho volem explicar.
- Who: qui són els agents de la història.
- When: en quin moment té lloc l’acció.
- Where: en quin lloc es desenvolupa l’acció.
- How: de quina manera es desenvolupa l’acció.
Si podem contestar aquests interrogants, ja tenim la nostra història situada.
Hem de veure amb quins materials presentarem aquestes idees i esdeveniments. Tindrem actors que duran a terme una acció? O simplement els narrarem? La història s’organitzarà com una conversa entre diverses persones al voltant d’una taula? O seran imatges fixes amb un narrador? La decisió del format influirà sobre el ritme i marc temporal que volem per a la nostra història i viceversa.
Si el nostre objectiu és argumentar una posició, haurem d’organitzar també l’estructura des d’una perspectiva lògica, pensar en la manera natural en què una persona es convenceria de la posició que volem defensar i presentar evidències, idees i històries de la mateixa manera, construint progressivament un raonament fins a tenir una estructura compacta.
En aquest procés organitzatiu, si el vídeo és suficientment llarg (més de deu minuts) necessitem establir moments de repòs cognitiu. Escoltar una conferència d’una hora i mitja és dur, i si a més ho fem en pantalla en lloc d’estar en directe necessitem una motivació enorme per a aguantar fins al final. D’aquí la importància de crear descansos en la narració cada 10, 15 minuts amb un canvi de perspectiva, una broma del narrador, una sorpresa visual, un canvi de ritme…
Una història són finalment emocions compactades i organitzades. D’una bona història esperem sorpresa, ja que si tot segueix un ordre obvi i preestablert la història es tornarà avorrida.
Les històries ens motiven també perquè finalment són senzilles. Són alguna cosa a què estem acostumats, i podem seguir-les amb més facilitat que una demostració matemàtica o una argumentació econòmica.
Però d’una història també esperem rellevància. Una història pot ser molt sorprenent, però si no té res a veure amb el que es vol transmetre en el projecte transmèdia, el nostre públic probablement se sentirà enganyat.
Tota bona història segueix el que es diu un arc narratiu, que fa que ens interessi seguir-la fins al final. Una bona conferència sobre un tema científic o humanista, de no ficció, també pot desenvolupar-se seguint aquest esquema encara que no hi hagi herois que lluitin contra malvats.
Tota història d’èxit s’organitza en els cinc passos següents:
- Introducció: Es planteja el tema que volem explicar, les condicions inicials que defineixen la història i que seran rellevants en la història. S’explica per què el protagonista vol aconseguir el que vol aconseguir.
- Ascens: Es va construint una acció de manera progressiva. El protagonista va enfrontant-se amb diversos problemes i situacions i més o menys ho va aconseguint.
- Clímax: Arriba el moment definitiu de la història, en què apareix la dificultat més gran.
- Enfrontament: Després del clímax, el protagonista ha de reaccionar i enfrontar-se amb el problema, sia vèncer el malvat o solucionar el problema abstracte amb una narració en un context de no ficció.
- Desenllaç: El problema pot ser resolt finalment, potser no de la manera original que esperàvem (sorpresa) i això genera una catarsi en el públic, que se sent alleujat en veure que finalment els problemes han pogut solucionar-se.
Si examinem qualsevol història que ens hagi atrapat en un moment donat, veurem que segueix aquest esquema d’arc narratiu de manera molt fidel.
Com a exemple, considerem Star Wars. La història comença amb una introducció per a situar-nos. Luke Skywalker viu feliçment amb els seus pares adoptius en una granja fins que un parell de robots apareixen en la seva vida. En tornar a casa després d’intentar retornar els robots al seu veritable propietari, un misteriós Obi Wan Kenobi descobreix que la seva família ha estat assassinada i la seva granja destruïda. Ja res no pot ser com abans; Luke ha de reaccionar.
L’ascens en aquest cas apareix com una progressió positiva: a l’equip de Luke, Obi Wan i els dos robots les coses els van bé. Gràcies especialment als poders d’Obi Wan, aconsegueixen més o menys tot el que es proposen.
En el clímax s’enfronten al malvat Darth Vader i Obi Wan mor en la batalla. L’heroi se sent frustrat i busca la venjança.
En l’enfrontament, gràcies al mapa transportat per R2-D2, descobreixen un taló d’Aquil·les en l’estructura de la nau fortalesa de l’enemic, l’Estel de la Mort, i diversos pilots, entre ells Luke, es llancen a capturar-lo.
En el desenllaç, el protagonista aconsegueix destruir finalment l’Estel de la Mort i desbaratar els plans del malvat.
No és estrany que Star Wars mantingui aquesta estructura narrativa, ja que George Lucas, el director, la va buscar conscientment. Lucas es va inspirar en un expert en mitologia, Joseph Campbell, i el seu llibre L’heroi de les mil cares, on explorava l’estructura bàsica dels mites i com podien observar-se en les nostres històries, novel·les o cinema contemporani.
Campbell considerava que hi havia bàsicament unes històries tipus que tota narració acabava seguint, com la que acabem d’explicar de l’heroi que s’enfronta a un monstre (sia la de Darth Vader o sant Jordi contra el drac). Hi ha també la cerca en què el protagonista ha d’aconseguir un objecte clau, en el procés de la qual es transforma a si mateix, com és la història dels Cavallers de la Taula Rodona que busquen el Sant Greal.
Una altra narració tipus és el viatge i la tornada en què el protagonista acaba aterrant en un món estrany que el fascina però que acaba entenent que no és per a ell i en què decideix tornar a la seva llar, com succeeix a Ulisses a l’Odissea.
Aquestes tipologies de narració poden combinar-se creant així històries fascinants.
Una de les raons per la qual El silenci dels anyells (tant la novel·la com la pel·lícula) ens atrapa és perquè sembla una història lineal sobre l’heroi que atrapa el monstre, però en el fons és una història d’una cerca: la protagonista, Clarice Starling (interpretada en la pel·lícula per Jodie Foster), en el procés d’atrapar el psicòpata Buffalo Bill i així ascendir en l’FBI, està en un procés de transformació personal de què sortirà totalment canviada.
Per a aplicar les idees de Campbell, no necessiteu que la vostra història sigui narrativa en un sentit clàssic.
Imagineu-vos que heu de crear una sèrie de lliçons en vídeo per a un curs sobre ciències polítiques. En un dels vídeos heu d’explicar una cosa tan abstracta com per què en unes eleccions el resultat de qui governa finalment no és simplement la regla d’«una persona, un vot» i els remeis que els experts en política proposen per a remeiar-ho en tant que sigui possible.
Podríeu fer-ho com si fos una classe, donant tot tipus de detalls i gràfics, però també podríeu convertir-ho en una història.
Podríeu començar amb una introducció, posant un exemple d’aquesta distorsió, com les eleccions del 2016 als Estats Units, en què va guanyar Donald Trump a pesar que Hilary Clinton havia aconseguit gairebé tres milions de vots més. Aquí esteu assentant les bases de la història.
Una vegada creada la intriga en el nostre públic, aniríem explicant els diferents mecanismes electors que fan possible això, posant exemples més propers al nostre públic. Començaríem per mecanismes senzills d’entendre i relativament benignes, i aniríem augmentant la complexitat i la distorsió a cada pas. El clímax podria ser allò que els anglosaxons anomenen gerrymandering, és a dir, la manipulació de les circumscripcions electorals en un territori per part dels polítics en el poder per a assegurar-se que el recompte de vots els serà al més favorable possible.
En l’enfrontament, proposaríem la nostra mesura alternativa de com explicar vots en unes eleccions, tots els avantatges que reportaria en el desenllaç i per què aquesta alternativa és millor que totes les que hem anat descrivint.